La democràcia no s’assoleix mai. Cal construir-la sempre, millorant-ne la representativitat dels diputats, la deliberació ciutadana i la participació de tothom en els assumptes de la polis.
Els moviments apareguts com per exemple “la primavera àrab”, el dels indignats… mostren que fer política d’una altra manera és possible i que sobrepassa el simple eslògan electoralista d’un partit mancat d’idees. Diferents trets comuns en aquests moviments ens indiquen unes possibles vies de renovació de la democràcia.
Primer, són uns moviments que es desenvolupen fora del marc institucional establert. És una condició democràtica fonamental, encara més quan les institucions han estat capturades pels dictadors, com en el món àrab, o colonitzades per les elits financeres, com a Europa i als Estats Units, que es preocupen ben poc de la situació de les poblacions sobre les quals experimenten diverses polítiques d’austeritat. Perquè una democràcia representativa funcioni, les poblacions s’han de sentir representades, cosa que cada vegada passa menys ja que tant l’esquerra com la dreta semblen doblegar-se, amb més o menys contorsions, als dictats del neoliberalisme. Aquests moviments han pres la forma de xarxa. Davant la verticalitat de les torres de les finances i d’un poder més o menys autoritari i paternalista, recuperen les relacions horitzontals –les relacions de ciutadania– que poden teixir els ciutadans i les ciutadanes, més enllà de les institucions.
Segon, havent captat que no és reciclant les velles idees com s’arreglaran els problemes que aquestes mateixes han contribuït a crear, aquests moviments no proposen un pla-miracle, però sí posen en escena unes modalitats de deliberació pública per a cercar diferents vies de solució. La majoria silenciosa de sobte ha començat a parlar.
Per últim, aquests moviments estan també moguts per un sentit del bé comú. No parlen en nom d’una categoria particular de la població o d’interessos privats, sinó que actualitzen la idea tenaç de “poble”, que constitueix després de tot la base de la democràcia. Certament, el “poble” no és homogeni. El fet que el 99% dels ciutadans es puguin identificar amb uns interessos oposats als de l’altre 1% no implica que els seus interessos siguin semblants. Invocant el “poble” contra les “elits”, contribueixen parcialment a deslegitimitzar les pretensions dels de dalt a representar-los sense veritablement consultar-los i a plantejar primer la recerca de solucions col·lectives viables sobre els plans social, ambiental, cultural, polític i econòmic.
És per això que aquests moviments són rics en ensenyaments per a aquells i aquelles que reflexionen sobre les diverses maneres de renovar una democràcia empobrida que es limita cada vegada més als procediments electorals i sembla preferir els clients i consumidors als ciutadans. Per tal de superar els problemes que caracteritzen actualment aquesta democràcia, ens hauria d’interessar actuar sobre trens plans: reformar la democràcia representativa, reprendre la cultura deliberativa i establir una modalitat de democràcia participativa.
Utopia? La democràcia és una construcció que cal reprendre sense parar, necessàriament imperfecta i inacabada. No ens hem d’acontentar amb allò mediocre.
frontisses 