El filòsof Castoriadis es negava a anomenar “democràcia” el règim polític en vigor a occident, més aviat el qualificava d’oligarquia liberal –és a dir, poder d’una elit capitalista, ja que darrera del vel del nom s’hi amaga un profund menyspreu dels fonaments democràtics: la participació popular, la igualtat de veus, l’autonomia i els debats. Tanmateix, les crisis econòmiques i financeres actuals tenen la particularitat de desvelar, de tant en tant, les aparences. L’emmordassament del poble i la imposició al capdavant de les “democràcies” d’uns banquers a sou de les institucions financeres en són escandalosos exemples.
Quan un governant i un president d’alguna entitat financera visiten a qui regna en un imperi empresarial no estan actuant com a bons i lleials vassalls? Quan un govern més aviat sembla un bufet al servei de les multinacionals, no es podria dir que fa allò que convé més a un règim on els interessos privats d’una elit es confonen als interessos públics, a imatge de la cèlebre frase d’un president nord-americà: “El que és bo per a General Motors, és bo per als Estats Units”?.
Tampoc sorprèn que per a molts polítics, “fer política d’una altra manera” significa simplement actuar com a homes de negocis i considerar el poder executiu com un consell d’administració d’empresa. Per tant és nul un projecte de societat mobilitzadora dels valors fonamentals com la igualtat, el bé comú, que impliqui la participació del major nombre. Allò que compta és el rendiment, l’eficàcia, la producció. La bona governança és el mot clau. Fora els conflictes, els debats, que pertorbin la bona marxa dels afers. Desterrats els mots com exclusió, desigualtats socials, dominació i relacions de poder que evocarien realitats “superades”, la democràcia és reduïda així a un no-res.
La democràcia està a les antípodes del poder elitista que tendeix a cloure cadascú en el seu paper i a promoure el replegament en la vida privada, instrumentalitzant l’espai polític per a fins mercantilistes, en comptes de promoure la participació ciutadana. Indissociable de l’aparició pública dels exclosos, dels desiguals –els menys iguals que d’altres, parafrasejant Orwell–, la democràcia posa en escena la conflictivitat de la vida social, l’antagonisme de les relacions socials.
Es comprèn, per tant, com la democràcia és amenaçadora, subversiva i encara en fase de projecte. Sortir de la il·lusió d’estar en democràcia, com si es tractes d’un lloc, d’un règim en comptes d’una forma d’acció, és ja una manera d’apropar-s’hi.
En els moments de crisi, quan el jou de la norma social imposada s’esquerda arreu, l’esperança resideix en el ressorgiment de la passió política a favor de tot allò humà engolit sota la llosa del conformisme, però encara bategant. No ha arribat el moment d’obrir bretxes?
frontisses 