Sense proposar un projecte polític definit, els moviments per al decreixement comparteixen un horitzó comú: una societat més ecològica i més justa, alliberada de la ideologia del creixement i del capitalisme.
Més que un concepte científic, el decreixement és el crit de guerra de diversos corrents de pensament polític i ecològic que són crítics de la manera de reproducció material actual de la societat i que tracten de pensar una alternativa i una transició vers un món més ecològic i més just.
En tant que horitzó polític, el decreixement fa referència a un conjunt d’idees i de valors que permeten fonamentar les pràctiques emancipadores orientades a proposar solucions als problemes essencials que afronta la humanitat, és a dir, les crisis ecològiques i socials causades per la nostra manera i la nostra escala de producció i pel nostre consum creixent de recursos.
Els objectors de creixement no tenen com a objectiu la recessió; qüestionen el lloc que ocupa l’economia en tant que representació ideològica dominant que legitima la seva autonomia desastrosa en relació la societat, separada de les necessitats reals i de tota responsabilitat normativa i col·lectiva. Quan els mercats parlen, tothom ha de callar i obeir religiosament els dictats dels negocis. Serge Latouche parla d’“a-creixement” amb el prefix a per explicar que els objectors són ateus del creixement; no volen fer-ho decréixer tot, repudien el dogma segons el qual el creixement del PIB és la solució a tots els problemes. Rebutgen l’imaginari social que dóna suport a la tutela de la lògica de mercat i tecnològica sobre el conjunt de la societat. Es tracta d’emancipar-se de la lògica econòmica productivista i de la seva ideologia del creixement, del sempre més, mal entesa per alguns economistes com a condició sine qua non de la felicitat col·lectiva.
Les idees que avui dia defensen els objectors de creixement troben el seu origen en diverses disciplines i en diversos autors dels segles XIX i XX.
Al segle XIX, alguns pensadors ja s’inquietaven per les conseqüències d’un creixement infinit i pels perills del desenvolupament industrial, especialment el socialista ucraïnès Sergei Podolinski. D’altres, com el geògraf alemany Ernst Friedrich, van reflexionar sobre el problema del saqueig dels recursos, mentre que alguns, com l’escriptor, poeta i pintor prerafaelita William Morris, ja feien una crítica de la ideologia del progrés tècnic.
Al segle XX, l’ecologia i la crítica filosòfica de la tècnica esdevenen importants afluents teòrics del que avui s’anomena el decreixement. Esmentar aquí el treball d’André Gorz, qui ha renovat l’ecologia política a França, o el de Jacques Ellul i d’Ivan Illich, que han fet una sòlida crítica de la tecnologia. Una fita important ha estat l’informe del Club de Roma sobre els límits del creixement publicat el 1972.
En resum, el decreixement no és el vedat d’una especialitat acadèmica, ja que les fonts pertanyen a la vegada a la física, a la geografia, a l’economia, a l’ecologia, a la filosofia i a la sociologia.
frontisses 