La permacultura és una visió ecològica de la planificació territorial que té en compte les necessitats dels éssers humans inspirant-se en l’autoregulació dels ecosistemes naturals. Es tracta d’una manera de fer i d’una reflexió ètica sobre les nostres maneres de viure i de produir. Ha estat progressivament elaborada en els anys 70 pels australians Bill Mollison i David Holmgren, influïts per Masanobu Fukuoka, un agricultor, biòleg i filòsof japonès practicant de l’“agricultura de la no-acció”, és a dir, reduir al màxim tota intervenció humana en la natura.
Tot i que encara és poc difosa, la permacultura ja ha demostrat la seva eficàcia en la rehabilitació dels sòls desèrtics. A partir de tècniques senzilles, s’ha arribat a crear un verger en un espai desèrtic de Jordània, mitjançant la recollida i conservació de l’aigua gràcies a la tria de la vegetació apropiada.
Interaccions entre els elements vius
Fruit de la fusió dels mots “permanència / permanent” i “cultura”, la permacultura s’inspira en la perennitat de la natura, en la fertilitat natural i, més particularment, en el bosc en tant que ecosistema complex i durable. El bosc no té necessitat d’intervenció humana per ser un espai fèrtil que es regenera; és un medi de vida estable i diversificat on els éssers vius en tota la seva diversitat viuen en interdependència i en complementarietat. Tanmateix, l’agricultura no és l’única component de la permacultura, l’objectiu primer i primordial és la utilització de la menor quantitat d’energia possible a partir dels recursos renovables, d’anar en el sentit de la natura i no contra ella. S’oposa, per tant, a l’agricultura industrial basada en la monocultura, que requereix pesticides i fertilitzants químics. També s’allunya de certes pràctiques de l’agricultura ecològica quan aquesta requereix una gran quantitat d’energia humana o mecànica.
La nostra cultura, la nostra civilització, depèn del petroli i dels seus derivats. Si no es fa res per sortir d’aquesta dependència, el declivi d’aquesta producció corre el risc de provocar una greu crisi econòmica i social. És aquesta lúcida constant que duu els permacultors a preconitzar la producció alimentària local (sortir de l’alimentació industrial) i l’autonomia energètica (a partir d’energies renovables) en una perspectiva de resiliència ecològica de les comunitats. La permacultura és així indissociable de les nombroses iniciatives ciutadanes que promouen l’agricultura urbana i l’autonomia dels col·lectius locals, com per exemple la xarxa internacional Transition Towns fundada per Rob Hopkins a Irlanda el 2005. Aquestes diferents alternatives tenen també en comú compartir els coneixements amb la comunitat i, més particularment, entre les generacions. Una vegada hom opta per integrar la permacultura en la seva vida, cal aprendre a desenvolupar diferents coneixements (horticultura, energies renovables, conservació de l’aigua, etc.) i cercar de col·lectivitzar-los de manera que se’n beneficiïn el major nombre de persones i així desenvolupar l’autonomia.
frontisses 