Podem identificar els mitjans d’acció necessaris per a una transició social vers un estil de vida sostenible a llarg termini? Els objectors de creixement semblen compartir una crítica radical a la societat actual i tenen diferents idees per a l’organització ecològica solidària, tanmateix, els mitjans polítics per a aquesta transició encara no troben les condicions per a tal realització, tot i la crisi. És per això que sempre hi ha debat sobre els mitjans.
Alguns confien en el caràcter “pedagògic” de les catàstrofes naturals per retornar l’ésser humà a més humilitat i senzillesa. D’altres pensen que ha arribat l’hora de fundar partits polítics “decreixentistes”, d’altres que el decreixement no pot ser una iniciativa de l’estat imposada “des de dalt”. L’espectre és ampli i tots qüestionen la bogeria del cada vegada més i la influència desmesurada del sistema econòmic. Resumint, molts estan d’acord en la necessitat de qüestionar el valor de les normes i de les institucions que estructuren i condicionen les nostre maneres de viure, de treballar, de parlar, de menjar, etc., però també hi ha desacord sobre el rol que cal donar a l’estat, a l’economia i al treball en aquest canvi de civilització necessari.
Tot i les divergències, una certa aproximació pragmàtica s’ha imposat en molts militants que, de manera general, conceben el seu compromís en tres dimensions: l’esfera privada, on es tracta de seguir els consells dels “savis” i de practicar la senzillesa voluntària per tal de no ser esclaus de les coses ni de l’enveja suscitada per una societat consumista; l’esfera col·lectiva, on es tracta d’organitzar alternatives concretes (moviments de ciutat en transició, permacultura urbana, etc.); i l’esfera ètica, on es tracta de prendre les regnes del poder, d’influir-lo, de deconstruir-lo d’una manera no violenta.
Aquesta diversitat d’aproximacions és encara més gran ja que el decreixement és un moviment internacional que té adeptes i pensadors a diferents països. Però poc importa el lloc o l’idioma, en definitiva es tracta sempre d’emancipar-se de l’imaginari econòmic dominant del creixement quantitatiu dels béns i serveis de mercat, encara considerat socialment arreu com a condició necessària per a la satisfacció de les necessitats humanes i per a la realització de la justícia.
En l’era de la mundialització dels problemes socials i ecològics, el moviment sembla idoni per començar a jutjar la nostra història i el mateix progrés, i reconèixer abans que sigui massa tard les conseqüències avui dia nefastes dels nostres vells èxits. L’occident no ha tingut, ni té la raó, sobre tot i ha d’abandonar algunes de les seves creences sobre el progrés tècnic il·limitat, per deixar que els pobles existeixin lliurement. La tecnologia i l’economia de mercat només poden dur a l’empobriment del món, a la devastació econòmica infinita.
frontisses 