La utopia d’una «societat disciplinària» ha estat descrita notablement per Michel Foucault a Vigilar y castigar (1975), on analitza el model panòptic de la presó ideal tal com el va imaginar el filòsof utilitarista Jeremy Bentham, al segle XVIII. Gràcies a una concepció arquitectònica sofisticada, el Panòptic porta «tècnicament» l’empresonat a autodisciplinar-se pel fet de ser «observable» en tot moment i arreu, mentre que els seus carcellers, per la seva banda, es fan invisibles als ulls del pres. En l’òptica utilitarista, de fet, la societat ideal «incorpora el cos social en una maquinària» i «fabrica individus útils». Com s’aconsegueix? Per la total transparència dels individus, d’una banda, i per la invisibilitat del poder, de l’altra.
Foucault desenvoluparà més tard el concepte de biopoder per tal d’entendre millor el desplaçament del poder i les noves formes de control dels individus en les societats liberals. Amb aquest concepte es pretén evidenciar un fenomen cabdal: el poder es preocupa cada cop més del cos dels individus per tal de fer-ne uns subjectes alhora sans i dòcils. Governar esdevé gestionar la vida.
La transparència obligada i la gestió de la vida estan estretament relacionades amb la ideologia utilitarista que ha animat el desenvolupament de la societat capitalista des dels seus inicis. Com més aïllat està l’individu dels altres, separat dels lligams simbòlics, afectius i socials que fonamenten la seva humanitat ̶ en una paraula, com més se’l redueix a una concepció utilitarista ̶ més sumit en l’obsessió de la seguretat. El fet de prendre consciència d’aquesta aliança obre la via cap a la necessària impugnació de la concepció de l’ésser humà que l’utilitarisme vehicula, que fa de l’obsessió per la seguretat un mode d’existència «normal».
Llibertat i servitud
Parlar de societat de control quan tot el que ens envolta sembla elogiar la llibertat, la singularitat i l’autonomia és aparentment paradoxal. Com que aquest elogi s’ha d’entendre a la llum de l’utilitarisme ambiental que elimina la importància dels lligams socials, de la solidaritat, de la cultura i fins i tot del territori, aquestes dimensions s’assemblen més aviat a expressions de feblesa a corregir i a superar. En l’òptica utilitarista, de fet, l’individu no té afeccions, és independent, autosuficient, centrat en els seus interessos estrictament personals, desarrelat del món que habita en tota l’exterioritat. Cap solidaritat ni responsabilitat no el lliga als altres. Així mateix, la valorització de la llibertat, de la singularitat i de l’autonomia no solament no el preserva de la por als altres i al món, sinó que l’accentua, ja que implica tallar els lligams que consoliden la col·lectivitat, replegar-se en la pròpia «bombolla» privada i abandonar el compromís polític. Només enforteix la dependència de l’individu vers les innovacions tècniques que li ofereixen la il·lusió d’una seguretat, alhora que consolida el domini de la lògica de mercat del qual n’esdevé un engranatge útil i intercanviable. El mateix individu arriba a poc a poc a percebre’s com a manipulable, controlable per al seu propi bé; el progrés tècnic està allà per vigilar-lo, corregir-ne les seves febleses, colonitzar i civilitzar la part «salvatge» del seu ésser, resta d’una història caducada.
Així, doncs, en aquesta concepció utilitarista hiperindividual de l’ésser humà, i darrere d’aquesta «llibertat» per fer del nostre cos allò que volem amb ell, es perfila alhora la confecció d’un conformisme social on la pluralitat, l’alteritat humana així com el món, apareixen fonamentalment com unes amenaces a un «jo» desencarnat. Només el control total d’aquest món pot procurar-li una seguretat veritable. Com que aquesta temptativa sempre està condemnada al fracàs ̶ ja que el món ens engloba ̶ només pot conduir-nos a fer-nos encara més dependents d’un instrument tècnic cada cop més sofisticat. Això es presenta, com és natural, com el complement necessari per a una existència encongida ̶ al centre de la qual la fragilitat, la incertesa, fins i tot el sofriment, apareixen com a anomalies que frenen el bon funcionament de l’ordre social. L’individu reclamarà així un control més tècnic per protegir-se d’un món del qual s’ha entestat a esdevenir-ne estranger.
La temptació a la puresa
En aquesta perspectiva utilitarista el nostre cos, el nostre esperit, les nostres actituds estan cridades a ser impecables, irreprotxables, transparents. No ser-ho, no entrar en el procés de control, tendeix a convertir l’individu recalcitrant en un perill públic potencial per al cos social. De la mateixa manera que l’home sa és un malalt que s’ignora, segons la fórmula del doctor Knock –que reflecteix ben bé l’esperit del nostre temps–, el ciutadà, en definitiva, és un potencial terrorista i, per això, ha de ser vigilat pel cos político-mèdic per tal que la seva vida sigui quadriculada, disciplinada, estandarditzada… purificada. La tècnica hi és per permetre-ho. Res privat que no interessi al poder. La vida en totes les seves dimensions: heus aquí la seu del poder, rastrejant, fins als seus racons més recòndits, la inquietant opacitat que dificulta la transparència total.
Sovint ho sentim dir per justificar la banalització de la vigilància i del control: «Qui no té res a amagar no s’ha de preocupar». Com si ja no hi hagués relacions de força i de poder que travessin la societat, ni conflictes de classe, ni desigualtats que separessin els dominants i els dominats. Sí, amagar les coses sempre és necessari per a la resistència, les lluites socials i polítiques, i la transparència total, perillosa. El final de la història no ha arribat, encara que als partidaris de l’ordre establert els agradi creure-ho.
Tampoc és bo mostrar-ho tot. No tot és bonic de veure en nosaltres. El mal, la neurosi, els traumes, les ferides de la vida i el sofriment formen part del paisatge de la vida, de tota vida humana ̶ empremtes vives del nostre caminar pel món. Tanmateix, això no ens converteix en una amenaça, un perill. Aquesta història pertany a cadascú i a ningú més. Ésser-ne desposseït, en nom de la transparència, és atacar la interioritat de cadascú, la seva profunditat, el seu misteri; també ho és pretendre extirpar de la vida allò que no és reduïble a la utilitat, pretensió que només és expressió de la desmesura del «bé», allò que esclavitza en lloc d’alliberar. El relat de les temptacions de Jesús al desert, als evangelis de Lluc i de Mateu, justificant l’omnipotència en detriment de la condició humana, testimonia el perill del bé quan està desarrelat de la vida. Augura l’enviliment de l’ésser humà del qual s’hagi volgut arrancar la part d’ombra i la fragilitat.
Una societat obsessionada en la seguretat sempre serà una societat farisea que tipifica la puresa en ídol. Sota el pretext de defensar la vida, l’ofega i la perverteix.
Els lligams que alliberen
Molt sovint fem com aquell home que, a la nit, s’obstina a buscar les seves claus sota un fanal (fins i tot si sap perfectament bé que les ha perdut en un altre lloc) «perquè és allà on hi ha llum!». Així, la tècnica desplega la seva norma i dicta les preguntes «bones» que s’han de plantejar i rebutja les altres com a inútils i impertinents. Així, de manera voluntària ens lliurem al domini tecnològic, acceptant ser monitoritzats, esdevenir transparents, adaptant-nos-hi.
Ha arribat el moment de rebel·lar-nos contra aquesta lògica de l’abdicació i de reivindicar la preservació de l’espai humà que inclou l’invisible, l’opacitat, la incertesa i l’inconfessable, aquesta part essencial de la nostra existència que no entra en categories utilitàries sense ser mutilada.
La resistència a la societat de vigilància i de control, que es nodreix de l’aïllament i de la dissolució dels lligams socials que ens constitueixen, passa per l’acollida de la nostra fragilitat, de la nostra precarietat, de les nostres ferides i per la creació de relacions d’amistat i d’ajuda mútua. Passa pel refús del que ens infantilitza, ens priva de la nostra humanitat i desertitza el món. Passa per un compromís polític, expressió de la nostra responsabilitat envers el món. Totes aquestes accions, que ens arrelen en el present, ens ensenyen a no deixar-nos sacsejar a voluntat de les pors fictícies associades a l’avenir i dependents de l’arsenal de seguretat que serveix sobretot per mantenir l’ordre i els privilegis. Ens fan sortir del confort de la llar i de l’entreteniment programat. Com diu Miguel Benasayag, «com més busquem la seguretat, més ens allunyem del que podria proporcionar-nos-la, els lligams».
La nostra fragilitat no és una feblesa: en ella hi resideix el nostre veritable poder, aquell que obre a la solidaritat i a la democràcia. A la participació i als debats ciutadans. Negar-s’hi és lliurar-nos a la por paralitzant que impedeix veure, sentir, viure.
frontisses 