La servitud voluntària
Carta sobre la mort de La Boétie i «L’amistat» de Michel de Montaigne
Autor: Étienne de La Boétie
Publicació: Quaderns Crema
«Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…»
Així comença l’anàlisi que Étienne de La Boétie fa de les relacions de dominació i servitud que s’estableixen no solament en l’àmbit social o estatal, sinó també en l’aspecte més íntim de determinats lligams personals: la servitud dels pobles -i aquí rau el seu caràcter innovador- és voluntària. Dos textos de Michel de Montaigne, íntim amic de La Boétie, completen en el volum el perfil personal i intel·lectual de l’autor d’aquest discurs filosòfic i polític encara vigent als nostres dies.Étienne de La Boétie va néixer el 1530. Va escriure el Discurs sobre la servitud voluntària entre el 16 i els 18 anys. Erudit i pensador polític, aquest humanista era amic de Montaigne, a qui va conèixer el 1558. Els dos homes esdevingueren molt propers i la mort de La Boétie (el 1563) afectarà profundament l’autor dels Assaigs. Montaigne explica el misteri de la seva amistat dient: «perquè ell era ell i jo al mateix temps».
El discurs sobre la servitud voluntària és breu i dens, sense presentar una tesi unívoca. És un entrellaçament de pensaments filosòfics-antropològics que ens orienten cap a una lectura reflexiva i introspectiva. La Boétie ens impulsa a preguntar-nos sobre la servitud voluntària, la seva raó de ser, la seva manifestació a la nostra societat i la manera de respondre-hi. Com a lectors, se’ns condueix “voluntàriament” a interpretar el discurs en relació amb qui som i amb el moment en què ens inscrivim. I, tot i que és clar que qualsevol text requereix una interpretació, confereix al procés una intimació inquietant. Intentar comprendre el fenomen de la servitud voluntària significa, primer de tot, admetre que els homes són l’única font real de poder que els pot esclavitzar. Per tant, no hi ha un tirà real, sinó pobles que es deixen o millor dit es fan tractar amb duresa. Des de l’inici de la seva primera joventut, La Boétie insisteix: són les persones que s’esclavitzen, que tenint l’opció de ser serfs o ser lliures, es tallen la gola, abandonen la franquesa i prenen el jou, consentint així al seu mal, o millor dit, perseguir-lo.
Per a l’autor, la servitud voluntària es basa en:
1. El costum: els homes estan acostumats a ser serfs i no coneixen les formes d’expressió de la seva llibertat. No obstant això, els homes són lliures per naturalesa. Per tant, els homes es desnaturalitzen pel costum;
2. La manipulació: els homes s’entretenen diàriament amb jocs, alimentats pel pa i el vi. Tanmateix, aquesta forma de plaer perpetu dificulta la memòria i la reflexió. Per tant, els homes resten encantats per l’exercici de la manipulació;
3. L’interès: els homes se senten atrets pel profit. No obstant això, els tirans sempre en tenen prou, per atreure a la seva causa, amb un home que n’allistarà altres, i que aquests al seu torn en comprometran d’altres, etc. Els homes són, doncs, els còmplices del tirà, a qui donen suport per interès.
I mentre que alguns gaudiran d’una vida comunitària esbiaixada pels passatemps, d’altres es relaxaran amb beneficis que només tindran valor en la mesura que ho concedeixi el tirà. En definitiva, la incontestable -i desafortunada- llibertat de l’home, és la llibertat que té per escollir la seva pròpia servitud.
I és perquè aquest text ens obre completament els ulls a aquesta condició, que la seva lectura és necessària per a qualsevol esperit que es vulgui suficientment il·luminat.
frontisses 