Actualment ja coneixem prou bé l’espiral financera i econòmica que a partir del mercat immobiliari va fer esclatar aquesta crisi que sembla no tenir final. No cal repetir-ho aquí. Més enllà dels tecnicismes, cal considerar la mar de fons que ha empès el capitalisme a tal escull, i en particular els valors que han animat aquesta deriva. Efectivament, la desmesura especulativa que ha provocat la present crisi és el producte de les eleccions ètiques pròpies del capitalisme, des del segle XVIII fins la seva darrera versió, el neoliberalisme.
De fet, aquestes opcions ja s’estaven gestant des dels inicis d’aquest sistema al segle XVIII, i fins i tot una mica abans. Hom hi troba una concepció que basa la societat en els únics vincles de les transaccions empresarials entre persones, definides com uns individus intrínsecament egoistes i assedegats de guanys materials. Aquesta avidesa és justificada per un concepte de l’escassetat fonamentat sobre el pressupòsit d’una incapacitat de la naturalesa per satisfer directament les necessitats humanes, el que permet explicar còmodament, per un origen “físic”, la persistència de la pobresa. Aquest concepte d’escassetat fou creat pels filòsofs i economistes liberals dels segles XVI i XVII, que es lliuraren a la missió de “satisfer-la” mitjançant l’augment sempre creixent de les riqueses, gràcies a la posada en funcionament de mecanismes legislatius i econòmics pretesament fonamentats sobre una llei natural i racional implacable. En aquesta perspectiva, el lliure exercici de la cobdícia individual es promourà com la millor via per assolir la riquesa i el benestar general. Això farà del lliure mercat un mecanisme automàticament benèvol, amb uns actors extremadament voraços que esdevindran els benefactors de la humanitat. Aquesta fórmula del mercat autoregulador estarà en el cor del salvatge capitalisme del segle XIX i conduirà de dret a la gran crisi dels anys 30. Els defensors del mercat argumentaran fredament que tals conseqüències, lluny d’invalidar la seva teoria, són necessàries per al progrés econòmic.
Els quaranta anys posteriors veuran la posada en funcionament de mecanismes protectors de la societat que permetran per un temps civilitzar el capitalisme, almenys al nord. Però després dels anys 80, el capital novament s’ha “alliberat” de l’esclavatge social per tornar al seu extremisme original. Aquesta vegada, s’assegurarà la complicitat dels estats i del seu poder de legalitzar les noves regles del “laisser-faire”; el que tornarà a garantir la “lliure circulació” de la guineu dins del galliner! El president del grup industrial ABB, M. Percy Bamevick, formulava així el nou horitzó de la desregulació neoliberal: “la llibertat per al meu grup d’invertir on vulgui, el temps que vulgui, per produir el que vulgui, proveint-se i venent on vulgui, i havent de suportar els mínims entrebancs possibles en matèria de dret laboral i de convencions socials”. No es podria definir millor el neoliberalisme ara mundialitzat. El resultat: un desastre ben documentat pels economistes en termes de desigualtats i d’exclusió arreu. El món ha estat víctima d’un engany, d’un cop de força d’ideòlegs que han aprofitat la crisi del keynesianisme per proposar-nos aquest retorn al capitalisme salvatge.
Vuitanta anys després, ja no hi ha cap problema d’escassetat de béns. Estem en una situació de sobreproducció; el sistema es nodreix del consumisme, amb les conseqüències ambientals i socials que tothom coneix. Tanmateix la cobdícia continua essent valoritzada. Encoratjada per la certesa de la seva impunitat, ens du vers el punt de no retorn. Ha emborratxat la tripulació del vaixell de l’economia mundial després d’haver obligat a tot el planeta a pujar-hi. Ha contaminat la cultura dominant, produint el confinament en la comoditat i la indiferència. La urgència de fer marxa enrere i de crear noves alternatives esdevé cada vegada més evident. Aquestes haurien de basar-se en nous valors i referents que ja trobem en d’altres experiències actuals, però a més petita escala.
frontisses 