Qualsevol persona que avui dia utilitzi Internet ha d’esperar que totes les seves accions, per petites que siguin, poden ser objecte d’una vigilància contínua i en temps real.
“Aleshores…, si hom no ha fet res reprotxable, no ha de témer res!”, replicaran alguns que imprudentment tracten de convèncer. Darrera d’aquesta afirmació, hi ha tanmateix, tot el potencial totalitari de les nostres societats de vigilància i de control social, instaurant-se així el temor, l’autocensura, la disciplina…
“Feu sense cap temor, és la prova que no teniu res per amagar!”. Cal recordar, però, que aquesta exigència quasi absoluta de transparència, és primer i abans de tot aplicable a les persones; les empreses i els grans aparells d’Estat no s’hi compten, sota el pretext de secret industrial, de seguretat nacional, o de qualsevol altre interès anomenat “superior”. I és així que el control públic sobre aquestes instàncies és esmicolat, mentre que el seu poder sobre nosaltres augmenta considerablement, i tot això, gràcies a tres factors.
El primer, la mutació de l’economia capitalista del nostre temps, que finalment ha reeixit la seva colonització d’Internet. Aquests darrers anys, les grans empreses de Silicon Valley, com Google i Facebook, han estat a l’avanguarda de l’apropiació i de la mercantilització del que la “xarxa de les xarxes” més produeix: dades sobre els seus usuaris.
Dins d’una economia capitalista com l’actual, on els rendiments es fonamenten sobre la previsibilitat dels comportaments dels consumidors i la recerca del risc zero, aquesta nova mina d’or ha trobat un mercat fet a la seva mida. L’anàlisi de dades personals mitjançant algoritmes cada vegada més sofisticats, permet d’assegurar un detallat perfil dels comportaments individuals: és el que s’anomena “màrqueting comportamental”, que no és altra cosa que un instrument de domesticació al servei de la producció capitalista, d’incitació al consum, presentat com un mitjà de construcció de la personalitat.
Un altre factor a tenir present: la raó d’Estat. Les lleis antiterroristes adoptades arreu d’Occident, després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, han reforçat les prerrogatives dels serveis d’intel·ligència dins d’aquests països, permetent-los d’ampliar considerablement la vigilància de les seves poblacions. Cal assenyalar el Patriot Act als Estats Units, que ha obert a la National Security Agency (NSA) l’accés a les bases de dades dels gegants nord-americans d’Internet i de les telecomunicacions, entre ells Google, Apple i Facebook, permetent així a l’agència, d’espiar a la quasi totalitat de la població nord-americana.
Aquesta deriva de la seguretat, que perennitza l’estat d’excepció en nom de la defensa de les nostres llibertats, s’ha de comprendre dins del context més ampli de la transformació del paper de l’Estat a l’era neoliberal. Abandonant les seves missions socials, l’Estat es replega cada vegada més en les seves funcions policials i de seguretat per tal de fer-se el gran protector del mercat. Dins d’aquesta òptica, els opositors polítics són concebuts cada vegada més com a enemics a neutralitzar, que com a portadors d’una paraula dissident però legítima.
Darrer factor –i no menor- d’aquesta tempesta perfecta que escombra el nostre dret a la vida privada: el desenvolupament desenfrenat de les tecnologies digitals. Ja fa alguns anys, aquesta indústria posa al nostre abast una gamma cada vegada més gran d’eines que permeten vigilar-nos mútuament. Càmeres de vigilància, GPS, microxips; sense comptar la gran quantitat de gadgets i aplicacions mòbils que permeten controlar-nos uns als altres… Podrà alguns d’aquests instruments substituir alguna vegada el sentiment de confiança compartida que procura una comunitat teixida de llaços forts?
Es fa evident l’amplitud de les lluites que ens esperen si volem recuperar aquests espais d’autèntica llibertat, tan valuosos i essencials per a una vida en comú rica, alleugerida de la por constant d’allò que amenaça el nostre confort. Alleugerida, també, de la por de tenir alguna cosa per amagar i del replegament en un mateix que aquesta provoca.
El respecte a la confidencialitat dels intercanvis esdevé una preocupació creixent que alimenta nombroses iniciatives que tracten de retornar a les persones el control sobre les seves dades personals, preservar la neutralitat de la Xarxa, i contrarestar la vigilància industrial i policial. Cal sotmetre el desenvolupament tecnològic a un veritable control democràtic i alliberar aquest desenvolupament dels “experts” – pels quals ha esdevingut un instrument de control social quasi totalitari- i de les dinàmiques industrials que ens esclavitzen més que no pas alliberen.
frontisses 