L’expressió ens remet sempre a allò que sobrepassa l’ésser humà, a una força vital íntimament lligada a la seva existència i a la seva vida concreta, que, en certa manera, l’obre a quelcom més que ell mateix.
La major part de les persones reconeixen posseir una «vida espiritual», el sentit de la qual es pot definir com: un camí individual situat en una comunitat, que s’arrela en les qüestions fonamentals del sentit de la vida i que tendeix vers la construcció d’una visió de l’existència coherent i mobilitzadora, en constant evolució. En aquest text, i en la seva continuació, reprendré els principals aspectes d’aquesta definició per tal de captar de manera més precisa el seu significat.
Un camí individual situat en una comunitat
La vida espiritual és un «camí» i per tant situa la persona en ruta. Li cal acomplir un itinerari caracteritzat pel qüestionament, la recerca, la reflexió, l’experiència, la disponibilitat a les crides interiors, l’aprofundiment, etc. La condueix al cor de la seva naturalesa profunda, veritable. Aquest camí no és lineal, ràpid, sense error o marcat per endavant. Està fet de dubtes, de sofriments, de troballes, de desesperances, d’esperança, de propostes, d’adhesions, de retrocessos, etc. Està per descobrir, o més aviat està per a acollir quan es presenta a la consciència seguint les vies que són pròpies a cadascú. Es tracta de fet d’una ruta, a l’hora fascinant i desconcertant, que pren diverses formes al llarg dels anys.
Aquest camí és «individual» perquè tot individu s’ha de fer càrrec ell mateix de la seva ruta. En aquesta, no està tanmateix aïllat ni deixat a la intempèrie, ja que el seu camí s’efectua dins d’una comunitat. Està nodrit i afaiçonat pels altres que freqüenten la mateixa ruta existencial (parents, amics) o per la societat (cultura, religió, etc). Els altres i la societat són també necessaris, ja que constitueixen els llocs de proposta de sentit, d’inspiració, de confrontació, de validació i de recolzament. No pot per altra banda ser d’una altra manera, ja que l’ésser humà és essencialment un ésser social. Tot i això, pertany a l’individu fer ell mateix les seves eleccions, ja que es l’únic descobridor del seu reialme. Li correspon a ell d’adherir-se o no a les propostes que li són fetes, de modelar el seu itinerari i la seva pròpia coherència, de manera reflexionada i seriosa, discernint i respectant als altres; ha d’assumir la seva llibertat, base d’un acte eminentment individual.
El sentit de la vida
Al cor de la vida espiritual figuren les grans qüestions existencials de les quals ningú n’escapa: d’on vinc? qui sóc? on vaig? O també, en el mateix ordre d’idees: per què visc, pateixo i moro? Qüestions que remeten al propi valor de l’individu, a la seva dignitat, a la seva autoestima, a la percepció d’ell mateix i dels altres, al seu arrelament a la vida, al seu sentit de finitud, etc. Qüestions igualment que desemboquen en la transcendència, l’absolut, l’origen en si mateix o el «més que si mateix» i que poden ser represes utilitzant el «nosaltres», ja que cadascuna i cadascun comparteixen la mateixa realitat humana fonamental. De fet, el sentit de la pròpia vida remet al sentit de la vida dels altres i al sentit de la vida a seques.
Aquestes grans qüestions són a vegades abordades d’una manera intel·lectual, en tant subjectes de reflexió, com pot fer-se en un curs, una discussió o una lectura. La majoria de les vegades, són plantejades per motius de circumstàncies agradables o desagradables de la vida. Per exemple, poden néixer en el curs de contactes amb la natura, de relacions humanes profundes, d’experiències artístiques o de descobertes científiques. També es poden manifestar, i molt sovint, a través dels moments difícils de la vida personal o col·lectiva que són els canvis, els límits, les pèrdues o les ruptures de tota mena, els contexts de vida penosos (ex.: injustícia, violència, pobresa, discriminació, guerra), els patiments morals o físics i la mort. Aquests moments, sempre intensos, creen una escletxa propícia a les qüestions concernents al sentit de la vida. És aleshores que tot un món de valors fonamentals s’ofereix a l’exploració: amor, esperança, confiança, fe, perseverança, coratge, interioritat, dignitat, bonesa, saviesa, solidaritat, altruisme, veritat, etc.
frontisses 