L’acceptació dels principis del text anterior, provoquen un tomb en la perspectiva dualista i dividida que fa patir. Per tant, hi ha una possibilitat real de sortir de les eleccions esquinçadores evocades per Teilhard (ser religiós, ser humà o intentar de ser l’un i l’altre sense ser-ho totalment). “Descobrir allò inusual en el que hi ha de més usual, allò grandiós en allò que és simple, allò diví en allò que no és sinó massa humà, aquest és l’art de la encarnació del nostre Déu, el secret de la seva revelació”, com va escriure Drewermann en el seu comentari a l’evangeli de Marc. Estem convidats a fer aquesta presa de consciència en els diferents aspectes de la nostra vida.
Les pràctiques d’interioritat revisades
Són diverses raons o motivacions les que ens poden dur a pregar. Diferents estils de pregària s’ensenyen i practiquen: rosari, oració, meditació, etc. Tanmateix en què es basa la nostra visió de la pregària: per què hom prega? ¿La pregària, en el fons, no és un mitjà privilegiat per deixar-se transformar per l’amor de Déu, temps d’atenció explícita al misteri, a aquest Altre del qual la nostra experiència en du l’empremta? “Pregar, és permetre’s aparèixer plàcidament tal com hom és sota l’esguard de Déu, en la consciència serena que aquest esguard és benvolent”. En la pregària es produeix un moviment de tot l’ésser dins la necessitat i sobretot el desig de Déu, de la seva intimitat. El que és primordial, és la recerca, el camí vers la transformació interior; deixar-se prendre i transformar per l’acció misteriosa de l’Amor.
Les formes de pregària resten relatives a aquest impuls visceral; no poden ser sacralitzades; Déu és més gran que els mitjans que utilitzem per apropar-nos-hi. La diversitat i la llibertat en les formes és sana i legítima. L’Esperit parla totes les llengües secretes dels nostres cors. Pregar, és un fi en si mateix? No seria més aviat un mitjà? Allò important, és pregar el més possible?
Alguns restringeixen l’espiritualitat únicament a la pregària. No obstant, la pregària forma part d’un tot més ampli, el de l’experiència humana viscuda en la recerca de l’autenticitat, de la plenitud de la humanitat, del desenvolupament d’una més gran qualitat d’ésser, la recerca d’una unió íntima amb Déu que es reflecteix en una vida coherent i unificada. Per què sentir-se culpable o inferior perquè hom no està sempre en pregària? Més aviat es tractaria de tenir un espai per a la pregària en la mesura del possible, sense fer-ne una gesta o una obligació, per tal d’integrar aquesta dimensió al conjunt de la nostra vida en comptes de dur una doble vida.
El ritme de vida
Les nostres vides es divideixen entre el treball i el temps lliure, en una alternança quotidiana de diverses activitats. El treball és la part de les nostres vides que sovint sembla resistir més a la recerca d’una vida tota sencera guiada sota el signe de l’evangeli. Aquest és el punt més sensible esmentat per Teilhard. Quin sentit puc donar al meu treball? Com viure les nombrosos hores passades davant d’una màquina, un ordinador, una cuina o a la llar amb els infants? Un camí espiritual canvia alguna cosa en la manera de tractar un company de treball, d’atendre un client, d’ensenyar a un grup d’adolescents rebels o d’analitzar uns pressupostos? Quantes persones arrosseguen cada dia un sentiment de solitud i d’absurd en el treball?
Pierre Teilhard de Chardin ha formulat unes riques propostes per trobar sentit al treball humà. Si la manera com visc i faig el meu treball és humana i font de creixement, llavors és plenament espiritual, afirma Teilhard. En el seu treball, sigui quin sigui, l’ésser humà actiu i creatiu és d’alguna manera la perllongació viva i present de l’amor creador de Déu. El treball és essencial per a la dignitat de l’ésser humà. No es redueix a la necessitat material. El perfeccionament i l’acompliment de l’ésser humà en el treball és un camí concret i viu d’unió a Déu. El treball té sentit en la mesura que realment contribueix al creixement del qui el desenvolupa. El treball no té necessitat de ser explícitament religiós per ser espiritual ja que “en el nom de la nostra fe, tenim el dret i el deure d’implicar-nos en les coses de la terra”. L’acció en si mateixa provoca una forma de desafecció. Treballant per superar-se, cal deixar enrere allò que hom ja ha fet per continuar cercant. Aquestes pistes són una invitació a anar més enllà en la reflexió que pugui reconciliar l’acompliment humà, material, intel·lectual i el camí espiritual.
L’altre aspecte dominant del ritme de vida és el temps lliure: el repòs, les activitats de lleure. El repòs és avui dia una qüestió de supervivència psicològica i social. En el context actual on depressions i burn-out s’estan propagant entre les persones de totes les edats i tots els orígens, el repòs és una necessitat vital. Per als cristians, és una ocasió per a desenvolupar una espiritualitat del repòs. Recuperar l’alè, no és profundament espiritual? “Què en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix?”, preguntava Jesús a l’evangeli de Lluc. El repòs és justament aquest “temps perdut” que ens permet reajustar-nos a allò que ens habita en el més pregon, aquest moment que ens condueix als aspectes existencials i gratuïts de les nostres relacions amb els altres. Aquest temps permet revisar les eleccions vitals i les prioritats. Hom no té sempre el temps per descansar, però no cal intentar de trobar-lo, de prendre’l per tal d’escapar a l’agitació perpètua que ens allunya de nosaltres mateixos, dels altres i també de Déu? En definitiva, altres camps d’oci mereixen igualment una reflexió d’aquest tipus: la pràctica d’esport, de la dansa, de la música, trobades i reunions familiars, amb amics, etc.
El cos
Concepcions negatives del cos han estat ensenyades des de fa molt temps en el cristianisme. El cos i l’ànima són considerats com a entitats separades: un cos material, inferior i dolent i una ànima immaterial, únicament espiritual, en el nom de la qual hom combat per mortificar el cos, pesat i alienant. Vet aquí un exemple típic d’aquesta actitud: “Menjar, beure, estar despert, dormir, reposar, treballar, estar sotmès a tants condicionaments per les necessitats de la naturalesa humana és veritablement una gran misèria i una gran aflicció per a l’home piadós que voldria ser alliberat dels seus lligams terrenals i alliberat de tot pecat” (Imitació de Jesucrist, llibre 1, cap. XXII). Però actualment, hi ha diverses tendències que proporcionen un valor a les pràctiques corporals. On s’hi afirma que el camí espiritual és un treball igualment corporal. Això ens planteja unes qüestions de l’actitud cristiana davant del cos en l’espiritualitat.
En aquest sentit la nostra tradició conté riqueses subestimades: les actituds corporals en les celebracions litúrgiques, per exemple. Desenvolupant una actitud diferent, guiada per la unitat indissociable del cos i de l’ànima (A.T.), descobrim fins a quin punt el cos és part integrant en els nostres estats d’ànim, fins a quin punt el llenguatge del cor és corporal. Nosaltres no aspirem que el cos sigui l’expressió profunda del nostre ésser? No és il·lusori pensar arribar a Déu destruint el cos? El nostre cos de carn està cridat a ser transformat i dinamitzat per l’acció interior de l’amor de Déu, per l’intercanvi d’amor, de compassió i d’amistat amb els altres. Certes pràctiques (exercicis, règim alimentari, postura) poden també contribuir a fer que el cos estigui atent a allò essencial, que estigui despert, que estigui disponible, per tal d’aprofundir el diàleg i la relació amb Déu de la mateixa manera que amb els altres.
Aquests tres camps només són uns exemples. La vida espiritual laica és un camp vast que no demana sinó ser explorat, desenvolupat, compartit. Estem cridats a viure aquesta llibertat i aquesta creativitat en una mateixa fidelitat a l’alè evangèlic i als desafiaments de la nostra cultura i del nostre temps.
frontisses 