Conradi-Losy / José Miguel Moreno
Neue Lauten Stücke
GLOSSA
Glossa presenta aquest meravellós disc en el qual José Miguel Moreno torna a rescatar dues figures poc conegudes en la composició per a llaüt. La figura que sembla com a principal en aquest enregistrament és la de Johann Gottfried Conradi, del qual s’ofereixen tretze peces recollides, a la manera de suite, per tonalitats -habitual en les col·leccions per a corda polsada del moment. Així s’ofereixen peces en la major, do major i re major. Totes pertanyen a l’obra Neue Lauten Stücke, publicada l’any 1724 a la ciutat alemanya de Frankfurt an der Order. Poques són les dades vitals que es coneixen amb seguretat sobre la figura de Conradi, al qual alguns associen amb Johann Georg (el seu pare] i Johann Melchior (el seu germà), dos músics de certa rellevància a Baviera i Hamburg -el primer va arribar a ser director de la potent òpera d’Hamburg. En qualsevol cas, l’únic absolutament rellevant pel que fa a Conradi, és l’excels de les seves composicions, que són definides pel propi Moreno com a molt emocionants -a la seva manera- i capaços de commoure, ja que contenen una sensibilitat que va més lluny de la música d’altres mestres més famosos com són Charles Mouton o la família Gautier. Moreno destaca que aquestes peces tenen per a ell la mateixa qualitat que les que puguin tenir les del gran Silvius Leopold Weiss -la gran figura del llaüt del XVIII. Destaca, així mateix, la profunditat aconseguida per Conradi a través dels afectes, amb una retòrica molt personal i interioritzada, barreja d’un estil francès i italià, però mancat del style brise tan definitori de la música laudística de l’escola gala.
La segona part de l’àlbum, necessària per completar-lo, ja que les obres conservades de Conradi són realment escasses, ens porten la figura de Jan Antonín Losy, mestre del que, aquest cop sí, tenim dades biogràfiques suficients per fer-nos bona idea de la seva producció. Comte d’origen bohemi, Losy va desenvolupar una interessant carrera lligada a la música, en la qual va destacar com a intèrpret de llaüt. Va arribar a ser molt reconegut pels seus coetanis i fins i tot descrit per Philipp Franz Le Sage de Richée com a “Príncep entre els llaütistes”. En la seva música trobem, segons Moreno, una retòrica més marcada i una influència important de la música francesa, sobretot del style brise i l’obra de Jean-Baptiste Lully. Fins i tot el mateix Weiss va dedicar a aquest personatge una tambeau, la qual cosa mostra l’altíssima consideració que li tenia.
Per a la interpretació de totes les peces recollides en aquest registre, Moreno ha utilitzat un llaüt barroc d’onze ordres, construït, a més, per ell mateix. Per a l’intèrpret, aquest model -afinat en re menor-, tot i resultar estrany per a l’època, ja que la majoria de les peces en aquest moment s’interpretaven amb un llaüt de tretze ordres, resulta molt adequat per a aquest tipus de música -consideració que ja va portar a terme en el seu anterior disc, el dedicat a Kellner. Moreno aconsegueix desentranyar tots els secrets ocults en la tabulatura francesa en què està escrita la música de Conradi -aquella que utilitza lletres per assenyalar el lloc adequat sobre el qual col·locar els dits.
Realment estem davant d’un disc brillant, complet, rodó. La música per a llaüt del Barroc té moltes virtuts, sobretot perquè resulta absolutament commovedora -tota ella, encara que a nivell estètic s’observi gran diferència entre obres franceses del XVII a obres alemanyes del XVIII, per exemple. Són peces capaces de moure l’intel·lecte de l’oient, però també les entranyes, cosa de la que no tota la música pot presumir. Pocs com José Miguel Moreno per ser capaços de traslladar tals emocions del paper a l’instrument. Moreno no és només un intèrpret dotat d’un talent i una tècnica impressionants -la digitació és impecable-, sinó que és capaç de portar l’emoció de tan hipnòtiques músiques a l’ànima de l’oient, convertint-se així en un artista complet, un regal que tenim la sort de tenir tan a prop -tot i que no es prodigui el que ens agradaria.
Estem davant d’un disc que transcendeix la música, allò sonor; un treball imprescindible per als apassionats del llaüt -el dubte ofèn-, però diria que també per a tot aquell amb un mínim de sensibilitat, ja que hi descobrirà universos als quals potser mai abans hagi estat exposat. No defraudarà, sinó que fins i tot introduirà la passió de tan bell instrument en tots aquells que no estiguin familiaritzats amb aquests peculiars sons i repertoris. Discos com aquest són els que fan gran la música.
frontisses 