Comenius (1592-1670), estrany filòsof del segle de la Il·lustració. Incomprès, perseguit, exiliat durant la major part de la seva vida, va construir una obra fonamental sobre l’educació com a camí d’humanitat i fonament d’una societat democràtica. Si avui dia pot interpel·lar-nos, és perquè aquesta doble tasca, la d’esdevenir humà i fonamentar la democràcia, ha esdevingut més que mai cabdal, en una època on regna indiscutiblement la tècnica i el mercat: un camp de batalla on triomfen els poderosos i jauen els vençuts.
El segle de Bacon i de Descartes inaugurava un procés de dominació tècnica sense precedents. El món, reduït a una màquina, estava a punt per ser manipulat, explotat, sotmès al control econòmic i tècnic. De la mateixa manera, l’ésser humà. Comenius, sens dubte, es va fascinar per les seves potencialitats, però només fins a cert punt, ja que pressentia que aquest racionalisme estret, sota el pretext de l’emancipació, corria el risc d’amputar una dimensió essencial de la humanitat.
Per a Comenius, l’educació ha d’“arrelar” l’existència humana en el món, convidant-la a trobar en la solidaritat, en la dedicació i en l’amor el lloc de la seva humanitat. És ben cert que som estranys a casa nostra; conscients d’aquesta estranyesa que no podem sobrepassar, dominar… Aquesta ens aviva, ens engrandeix, ens fa esdevenir nosaltres mateixos. Tal transcendència al cor de l’humà, aquest diví tal com el concep Comenius, soscava qualsevol pretensió d’una sobirania absoluta del subjecte. Permet al llenguatge néixer veritablement com a diàleg; al pensament, com a projecte; a la memòria, com a promesa; a l’altre en tant que altre i camí vers un mateix.
L’educació és aquella via que duu a l’interior d’aquell espai lliure on es teixeix el nostre món. És la mateixa porta d’aquesta estada. I aquesta porta té com a clau la passió d’aprendre, que és una font d’on brolla l’esdevenir, la novetat, la força per iniciar i per a crear.
La pedagogia de Comenius no és un mètode, sinó camí que es fa tot caminant. El coneixement no és matèria que hom emmagatzema, ni habilitat que s’adquireix. És una relació particular amb el món, on les coses, el llenguatge, l’altre… apareixen sota la figura de mediació, pas obligat pel qual esdevenim nosaltres mateixos només quan sortim de nosaltres.
Sense la transmissió d’aquesta passió, les coses moren, es marceixen, es buiden de sentit. S’amunteguen, destorben el paisatge i tapen l’horitzó deixant-nos solitaris en un espai on ens esforcem en servir-nos dels altres i de les coses. En comptes de la solidaritat, la dedicació i l’amor, esdevé el replegament, la fugida.
I de la fugida, n’hem esdevingut mestres, mentrestant tendim a esdevenir monstres de tècniques, però atrofiats d’humanitat. Comenius ens recorda l’horitzó “utòpic” de l’educació: dur vers la llibertat. Cal per a això associar, segons ell, els pobres i els rics, les nenes i els nens, escandalitzant els mestres de l’època, en un espai alliberat de la violència –en l’època de la tan mortífera i sagnant Guerra dels trenta anys– recordant així que l’escola és un espai al servei d’un projecte de societat, i no solament una fàbrica de coneixements; el somni d’una societat transmès als infants per tal que el continuïn i l’encarnin. I que al seu torn, un cop esdevinguts adults, treballin per transformar el món. L’escola és perquè l’esperança sigui possible i aquesta se salvaguardi.
frontisses 