Autor: Daquella manera. Llicència Creative Commons
Cada dia ens els creuem. Ens hi hem habituat. Si hem de ser francs, tenim la impressió d’haver-los vist sempre treballant al nostre voltant. Tanmateix, només els coneixem sota el nom de: “treballadors immigrants”. La paraula ja ens ho diu tot! Però… Què fan? D’on venen? Quines són les seves vivències? La interpel·lació pren força, però ràpidament s’ofega… Estan ben a prop nostre, però no en sabem res. Pensem: l’esperança d’un futur millor no val totes les penes i tots els sofriments del present? Més o menys conscientment és així com responem a la qüestió que ens susciten els treballadors immigrants. I tanmateix, quants veuen prendre cos aquesta esperança? Si nosaltres ens hi apropem una mica més, ens adonem com n’és de diferent la realitat! Una realitat feta d’un gran desarrelament, de menyspreu i de rebuig; i que pesa sobre moltes d’aquestes persones, l’amenaça de romandre sempre uns “treballadors immigrants”.
La seva presència al nostre voltant és, de fet, un seriós interrogant: el fenomen de la immigració ha agafat tal amplitud arreu, que ja no es pot considerar només com a un element accessori i marginal de la nostra organització social. Ara bé, cal dir-ho clar: el que la nostra societat considera i demana d’aquestes persones vingudes de tots els horitzons del Tercer Món, és la seva força de treball; els seus valors i la seva cultura no interessen: això ja ni tan sols és refusar de reconèixer-los, és una total indiferència. I aquesta indiferència és suficient per fer dels treballadors immigrants, els més pobres dels proletaris, els darrers de l’escalafó en la jerarquia social. Tot i tenir la capacitat per comprendre i assimilar la cultura occidental, a la llum de la seva pròpia, no tenen les mateixes oportunitats. Aleshores què els pot passar? Esclafats sota el pes d’una societat que no reconeix els seus valors; reduïts a unes condicions de vida i de treball insuportables; sense un veritable accés a una qualificació professional ni possibilitat de trobament amb el país que els rep, aquests treballadors immigrants no corren el risc de ser arrossegats dins d’una espiral de marginalització i d’exclusió? El preu que aquestes persones estan disposades a pagar per sortir de la misèria és molt gran… Tanmateix la capacitat de resistència d’una persona que viu en terra estrangera i que pateix un estat de servitud, té límits.
Però potser és en els fills d’aquests treballadors immigrants que pesa la més gran amenaça. Viuen dividits entre dues cultures. La nostra, l’occidental, ostenta els seus miratges sense donar els mitjans per a una integració i un reconeixement veritables. Potser massa segura o presonera d’ella mateixa, resta impossibilitada per prestar atenció i valorar l’altre. L’infant, tan mal·leable i influenciable, no hi veurà de fet en aquesta pretesa seguretat una superioritat? Aquest restarà dolorosament estupefacte en veure els seus avenços rebutjats! De fracàs en fracàs, arriba el moment en què la confiança dóna pas a la revolta i a la violència. Quines seran, per tant, les seves oportunitats de futur professional, social, familiar…? Com trobarà una identitat social que li és refusada i ell mateix no sap on cercar-la?
Cal retre’s a l’evidència: les condicions de vida dels més desafavorits d’entre les famílies d’immigrants, afegides a la més gran vulnerabilitat, són l’expressió més clara d’un refús de trobada per part del país d’acollida. La urgència de l’acció és instant: aquesta se situa a tots els nivells, tant pedagògic com polític. Si manca tal presa de consciència i les mesures necessàries, és tot un poble que, a través dels seus joves, està amenaçat de sub-proletarització.
frontisses 