Davant la fragilitat del món accentuada pel creixement dels intercanvis comercials, els objectors de creixement proposen reduir l’impacte de l’activitat humana sobre la biosfera. Volen fer decréixer la nostra pressió sobre els ecosistemes per tal de garantir l’equilibri i la possibilitat, a llarg termini, de la vida humana a la Terra.
Per a aquest moviment, primer de tot cal fer decréixer les desigualtats socials i la nostra empremta ecològica per tal d’evitar l’acceleració de la destrucció, ja en marxa i amb terribles conseqüències, de la biodiversitat, de la fertilitat dels sòls i del gel marí de l’Àrtic, entre d’altres.
Dins d’aquesta òptica, el “projecte” polític dels objectors de creixement té com objectiu la relocalització de la producció material. Es tracta de desenvolupar fonts d’energia pròpies, infraestructures ecològiques i circuïts de producció, de distribució i de consum curts, és a dir, que no exigeixin llargs transports i un ús abusiu de l’energia. Per exemple, afavorint la sobirania alimentària més que la dependència dels productes importats hom afavoreix els circuïts curts. Tal pràctica permet disminuir el nostre impacte ecològic ja que es renuncia a una multitud d’etapes intermèdies d’alt consum energètic entre la producció i el consum dels productes de la terra.
No es tracta de culpabilitzar el consumidor, però sí d’escollir altres regles diferents a la sobreproducció i al sobreconsum que exigeix el capitalisme: construir una societat on no solament es pregunti qui produeix i com és produeix, sinó què val la pena produir, una societat on la marca del nostre cotxe, dels nostres vestits o del nostre telèfon mòbil no siguin les característiques definitòries de la nostra identitat.
Entre les alternatives que els objectors proposen, en comptes de l’economia actual, hi ha, per als intercanvis, l’ús de monedes locals que no es puguin acumular i que puguin servir per a l’intercanvi de béns produïts localment utilitzant una energia pròpia i sostenible. L’objectiu no és tenir una energia pròpia per continuar produint coses “brutes”, es tracta de preparar el decreixement de les forces productives industrials en benefici de l’autoproducció i del compartir els béns sostenibles, reparables i reciclables.
Els objectors advoquen per la substitució de l’automòbil per un transport més actiu (bicicleta, a peu, etc.) o compartit, per la permacultura urbana, per la gratuïtat dels serveis públics i per la possibilitat de no haver de dependre de la gran indústria per a l’aprovisionament energètic.
L’esquema socialdemòcrata també és criticat i qüestionat pels objectors de creixement, principalment perquè aquest no rebutja de ple la ideologia del creixement i del desfermat progrés tècnic. Entrar en una lògica de decreixement implica el decreixement de les forces productives, la qual cosa és contrària a la lògica del capitalisme. D’altra banda, hom pot cercar obtenir un control col·lectiu dels mitjans de producció sense reflexionar sobre la nocivitat del mateix aparell de producció, cosa que no encaixa dins la lògica del decreixement.
L’aplicació de solucions tècniques als nostres grans problemes industrials té els seus límits, ja que què se’n treu de tenir un aparell productiu menys contaminant i menys consumidor de recursos, si la producció i el consum continuen creixent: el sistema continua globalment essent cada vegada més nefast per al medi ambient. En un sistema que reprodueix el creixement, el que es guanya amb l’eficàcia tècnica és immediatament perdut amb l’augment del consum global. Per exemple: si un cotxe de baix consum ens permet utilitzar-lo més sovint o anar més lluny, al capdavall, quin guany hi ha en l’estalvi d’energia?
frontisses 