Silenci(s)

Hi ha poques realitats essencials de l’existència que siguin tan poc considerades com el silenci. Tanmateix, sense silenci no hi ha paraula, no hi ha música. Ni descans, ni son. El silenci és la llar dels poetes, l’oxigen del pensament i del judici, l’horitzó dels somnis, allò que ens vincula al sentit. Podem imaginar la llibertat, la bellesa, l’amor, l’amistat sense silenci? Sense aquest espai de diàleg amb si mateix, aquesta porta oberta a l’imaginari, aquesta discreció davant del desconegut, aquesta atenció, meravellada o inquieta, a les coses i als éssers –al món?

Aquest poc interès que donem al silenci –en tant que dimensió de la vida individual i col·lectiva- no ens ha d’estranyar. Cada vegada més estem sota la influència del soroll, de la publicitat, de la xerrameca mediàtica que acorralen el silenci fins els seus darrers racons.

Aturar-se en el silenci com a repte de la societat no és fortuït. Alhora com a expressió de la fràgil condició humana que ens cal viure sense eludir, el silenci és també la conseqüència tràgica d’una vida mutilada. El silenci té un costat obscur.

Pot, en primer lloc, significar l’exclusió, l’ofegament, la censura. Per tant, ja no és l’horitzó de la paraula, n’és el jou. La paraula que ens fa ser, que ens relaciona amb els altres i ens fa transformar humanament el món, és sovint prohibida, sancionada, revocada per aquells qui fan sentir el seu poder –social, polític, econòmic, religiós- damunt dels altres. L’ordre de callar és una arma poderosa en mans d’aquells que volen dominar i imposar la seva paraula. Això es constata en les religions quan el recurs a la veritat de Déu serveix per ofegar les consciències. En els entorns totalitaris, el silenci pren la forma d’una servitud consentida per por del terror: no fer soroll a l’espai públic, abstenir-se fins i tot de pensar, sobretot no dialogar amb si mateix per tal d’acceptar millor l’inacceptable i sense desdir-se sense remordiments. En els règims anomenats democràtics, on es té la impressió que la paraula és alliberada i compartida, tals mecanismes servils operen de manera més subtil: el discurs dominant és martellejat pels mitjans de comunicació, els clixés polítics substitueixen als debats públics, la societat-espectacle estimula l’entreteniment a costa del judici crític, els diferents filtres socials distribueixen la cessió de la paraula o la contenen en funció del lloc o de la classe des d’on es parla.

Una de les finalitats del projecte democràtic hauria de ser precisament trencar aquest silenci i les estructures socials que el reprodueixen. Això es pot fer, per exemple, reapropiant-se de la paraula a través de l’educació popular i la mobilització ciutadana. Donant veu als sense-veu. Fent visibles aquells que no es volen ni veure ni escoltar perquè posen al descobert la desigualtat i la injustícia.

Com pensar en aquest silenci que destrueix sense tenir en compte aquells que, havent patit tortures, violacions, agressions humiliants, són enclaustrats en un silenci atroç que els consumeix lentament?

Con anomenar l’indicible, com sortir de la vergonya? Com fer comprensible per a un mateix i per als altres, l’absurd? Com recuperar un punt de suport en l’existència quan, en l’enviliment i la degradació, el nostre ésser s’ha trinxat? Emergir de la profunditat del dolor i així aprendre a viure amb ell, en un record més o menys calmat. Obrir un camí a la paraula, per tal que ella actuï, encara que sigui una mica, de cicatritzant. Alguns es debatran durant gran part de la seva existència amb aquest dolor sense paraula. D’altres no se’n sortiran, posant fi a la seva agonia o enfonsant-se en la bogeria.

Molts supervivents dels camps de concentració nazis han llegat a la humanitat extraordinàries mostres d’unes veus emergint del silenci. Antelme, Celan, Kertész, Levi, Wiesel i tants d’altres. Confrontats en la seva pròpia carn a la inhumanitat de l’univers dels camps de concentració, han cercat testimoniar l’indicible. Era una qüestió de supervivència. Els mots, els rostres, les històries, els poemes, les imatges que han transmès l’horror han contribuït a arrencar parts de l’absurd i permetre a qui les rep esdevenir supervivents al seu torn.

Això també dóna entendre com el silenci, fins el dolor infinit –en la mesura que no és mordassa i instrument ocult en mans dels poders esclafadors- pot ser també un espai de guarició. Amb el silenci, ens reconciliem amb una veritat fonamental de la vida: tot en l’existència no pot i no ha de ser dit. Cada cosa, cada ésser té la seva part d’ombra, de la qual mai s’allibera totalment. Cada un de nosaltres habita el silenci i la paraula, terres fèrtils d’humanitat.