La ideologia de l’emprenedoria configura la societat actual. Els joves no se n’escapen pas; això es reflecteix tant en el seu compromís social com polític.
En el context dels anys 60, la joventut encarnava el “nou subjecte revolucionari”. Creatiu, irreverent i rebel, ho hauria fet tot per tal d’acabar amb el capitalisme. Cinquanta-cinc anys més tard, l’alliberament promès encara no ha esdevingut. Noves formes de control social han substituït les velles, que erosionen o tendeixen a apropiar-se la impetuositat de la joventut en benefici de la consolidació del capitalisme. Entre aquestes noves formes d’alienació, hom hi troba la difusió d’una ideologia de l’emprenedoria que els joves interioritzen ben aviat en els seus recorreguts formatius i que es percep fins i tot en el seu compromís social i polític.
Aquesta ideologia es nodreix dels processos d’atomització del liberalisme econòmic i polític en el qual la societat actual és resumida en una fàcil equació: “mercat=democràcia=majoria d’homes instrument”. Allò essencial és la tendència d’opinió, l’estadística i l’equilibri econòmic del mercat. La “societat” tendeix així a ser un gran mercat, una gegantina empresa a cel obert. El projecte “col·lectiu” que és presentat com a veritablement adequat és el de l’eficiència tècnico-econòmica: cal acumular sempre més diner i produir unes tecnologies cada vegada més competitives.
La ideologia de l’emprenedoria penetra les institucions educatives (escoles, instituts, universitats, etc.) formant els individus en aquest model. La gestió de projectes, la simulació de la gestió de carteres borsàries o d’una empresa fictícia o real, esdevenen les noves “eines pedagògiques” al costat del Web 2.0.
Els joves aprenen així a comunicar, a enxarxar-se i a actuar estratègicament en un context mercantilista on allò que val és guanyar competitivitat i acaparar la major part de quota de mercat. Així són iniciats en els “valors”. Els centres educatius tendeixen així a transformar-se en uns “club-escola” de la gran empresa, on s’hi preparen joves en l’art dels taurons de les finances. El model de l’emprenedoria els promet èxit, autorealització i salaris fabulosos. Suscitant, en molts casos, l’adhesió acrítica al model dominant de societat.
Les universitats es presenten com a “centres d’emprenedoria intel·lectual”, recursos per a la reactivació del creixement econòmic. Se sap que els capitalistes, especialment en un context de crisi, cerquen les maneres d’augmentar la productivitat, és a dir, de fer més amb menys. L’educació esdevé així, cada vegada més, instrument de la mobilització total de la joventut al servei de la guerra econòmica mundial que es lliura entre les corporacions. Els cervells d’un país són posats en perfecta comunicació sinèrgica amb el motor de la màquina “creadora de riquesa”.
S’exigeix igualment als joves unes despeses de matrícules cada vegada més elevades per tenir el privilegi de posar la seva matèria grisa al servei del creixement econòmic. El capital es revaloritza vampiritzant el pensament dels joves intel·lectuals. Com a contrapartida, aquests podran revaloritzar el seu “capital humà personal”. Emprenedors d’ells mateixos, poden així fer fructificar el seu “Jo Inc.”, invertint en la seva educació per recollir posteriorment, assegurant-se un treball ricament pagat.
Alguns, enduts pels valors de solidaritat, apostaran per l’emprenedoria social: fundar una empresa equitativa, fer “ajuda al desenvolupament” econòmic del Sud, captar fons per a alguna entitat filantròpica (això sí, comandada per les grans corporacions), etc. Sí que hi ha algunes bones intencions de partida i certes realitzacions interessants, tanmateix cal inquietar-se pel fet que la creativitat dels joves, o la seva compassió, sigui cada vegada més cridada a emmotllar-se al model emprenedor basat en el creixement del valor.
Aquesta ideologia crea els seus propis enterramorts que vetllen als “perdedors” que la suporten o a aquells que deixa enrere, abandonats a la precarietat, a la insignificança i a l’enverinament per la contaminació. Afortunadament, veiem mobilitzacions que refusen la concepció d’un ésser humà i del medi ambient com a oportunitats de negocis. Per a aquestes persones, només pot haver-hi un compromís veritable en una lluita centrada en el rol que juguen les corporacions i el sistema capitalista, en la destrucció del planeta, i en les possibilitats de viure i de ben viure. Potser així aquest món serà restaurat… sense que expiri en una darrera transacció.
frontisses 