Els profetes bíblics van denunciar implacablement els rics del seu temps en nom del Déu alliberador, el projecte de vida del qual per al seu poble estava centrat en la fraternitat, el compartir, la igualtat i la solidaritat. L’acumulació dels béns és un indici inequívoc de trencament d’aquest ideal de societat. Els profetes sabien molt bé que l’abundància d’alguns causa la indigència de molts. El dret i la justícia, amb l’exigència de la misericòrdia vers els pobres, els orfes, les vídues i els estrangers, ja no són considerats com a valor en la conducta dels rics.
Isaïes denuncia “qui, a costa dels veïns, engrandeixen les cases i els camps! Aviat no quedarà lloc per a ningú” (Is 5,8). Miquees adopta la mateixa posició: “Ai dels qui, del llit estant, planegen el mal i, en fer-se clar, l’executen, abusant del poder que tenen a les mans. Si desitgen camps, els roben; si volen cases, les prenen; extorsionen el cap de casa i la seva família, li arrabassen l’heretat” (Mi 2,1-2). És la imatge del canibalisme dels rics, que els duu a despullar els pobres, reduint-los a la misèria absoluta: “A ningú dels qui devoren la carn del meu poble, li arrenquen la pell i li trinxen els ossos com per tirar-los a l’olla i bullir la carn en un perol” (Mi 3,3).
Els rics dels temps dels profetes es consideraven religiosos. La seva religió prenia la riquesa com a signe de la benvolença i benedicció divina. Aquesta comprensió els dóna una falsa seguretat religiosa: creuen que Déu està al seu favor. La seva insensibilitat davant dels drets i la justícia genera, als ulls dels profetes, accions insuportables. Els profetes denuncien així els qui “vora mateix dels altars es posen a taula amb els vestits que han pres als pobres en penyora. En el temple del seu déu veuen el vi que han confiscat” (Am 2,8). El profeta Amós també es gira contra els comerciants la riquesa dels quals és el fruit del frau. Durant el repòs dels dissabte, aquests esperen impacientment que el dia passi per a anar vendre amb mesures més petites, augmentar els pesos, fer trampa amb les balances, comprar el feble i l’indigent per un parell de sandàlies i vendre fins i tot el rebuig del blat (Am 8,5-6).
Els excessos dels rics són totalment intolerables per als profetes. Isaïes es revolta davant l’altivesa de “les dames de Sió”, amb vestits luxosos i joies ostentoses (Is 3,16-4,1). Amós té unes paraules dures contra “les vaques de Basan”, que viuen a costa dels febles i que exploten els pobres, exigint als seus marits plaers sempre exagerats (Am 4,1).
Per a Osees, l’origen de les injustícies socials i de les violències del seu temps és degut a que “no hi ha amor ni fidelitat, no hi ha coneixement de Déu” (Os 4,1). La vertadera fe es desplega en la misericòrdia vers els altres, especialment als pobres i als exclosos. Els sacrificis oferts a Déu no tenen cap valor sense el dret i la justícia. Un oracle lapidari ha hagut de tocar les consciències pel seu to incisiu: “el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos” (Os 6,6). Isaïes, al seu torn, denuncia la inutilitat de la pregària dels rics, ja que Déu es gira d’esquena: “jo no us escoltaria, perquè teniu les mans plenes de sang” (Is 1,15).
Miquees desemmascara la falsa conversió dels rics, en la seva pretensió de mostrar-se desitjosos de perdó. Déu rebutja les seves ofrenes. La via de la conversió i del penediment va cap una altra direcció: “Ja t’han ensenyat, home, què és bo, què espera de tu el Senyor: practica la justícia, estima la bondat, comporta’t humilment amb el teu Déu” (Mi 6,8).
Els profetes preveuen un futur ombrívol per a una societat fonamentada en la injustícia dels rics vers els pobres (Am 3,11; Is 1,25; Mi 3,12).
I nosaltres, podem comptar amb un esdevenir favorable veient la concentració creixent dels béns a mans d’un petit nombre i la misèria transformar-se en escàndol intolerable? És urgent escoltar els profetes dels nostres dies.
frontisses 