L’expressió “vida espiritual” (II)

Una visió de l’existència coherent i mobilitzadora

Caminant en l’univers del sentit, l’individu elabora poc a poc una comprensió global de la seva vida i de la vida que li aporta els elements per a respondre les grans qüestions evocades anteriorment, en un tot unificat i coherent. És la recerca d’un «pol unificador» que varia segons els individus i les cultures. Aquest desig de comprensió i d’harmonització de la pròpia vida en tots els seus aspectes (personal, social, universal, còsmic) és pròpiament humà. L’individu cerca incansablement saber qui és, descobrir el seu misteri personal i viure en coherència amb el que ha descobert.

Al llarg dels segles, els éssers humans han cercat i trobat significats a les grans qüestions de l’existència. Això ha fet néixer les creences, les filosofies i les religions. Aquests són, efectivament, els llocs que proposen els universos de sentits unificats i coherents, fruit d’una llarga experiència humana. Un gran nombre d’aquests són ben vius avui dia, d’altres han nascut més recentment, però tots poden constituir punts de partença, de referència i d’arribada pel que fa al recorregut espiritual.

Tot individu rep de la família o la cultura el marcat influx d’una creença, d’una filosofia o d’una religió. Després d’un recorregut més o menys llarg i complex, un bon nombre en fan l’element central de la seva «visió» de l’existència, de la seva «espiritualitat», encara que en graus diversos. D’altres rebutgen aquestes visions rebudes i se’n construeixen una diferent que poua en diverses tradicions i de múltiples corrents de pensament. Siguin quines siguin les opcions de cadascuna i de cadascú, la visió de l’existència es pot construir al voltant del que és religió o bé al voltant d’una causa com la justícia o l’entorn, o també al voltant de les dues alhora. Tanmateix, poc importa la visió, aquesta s’elabora sempre per relació a allò que no és un mateix. Pren la forma, per a la major part de les persones, d’un Ésser absolut, d’un Déu, d’una intel·ligència, etc. Per a un cert nombre, «el més enllà de si mateix» no és altra cosa que l’univers i l’ésser humà en ells mateixos, és a dir allò real, tal com és en la seva materialitat i en la seva grandesa.

La visió que elabora un individu de l’existència (i la seva pròpia perspectiva espiritual) li procura un fonament per a expandir-se i progressar en la vida. Aquesta visió, per tant, no té res d’estàtica. És mobilitzadora. Dinamitza l’individu, el motiva, l’arrela, el transforma, el consolida. El situa en la seva relació amb els altres i amb el món. L’obre als altres i al món fins el punt de traduir-se en un compromís que pot prendre diferents formes. En definitiva, li aporta «millor-ésser» i «més-ésser» en tots els aspectes.

En constant evolució

La vida espiritual es construeix poc a poc al fil de les experiències, dels trobaments i de les edats. Cal dir que una característica de la vida espiritual és que està en constant elaboració i evolució. La seva pròpia fecunditat suposa que no ha de restar fixada.

El fet de trobar una visió de l’existència no posa el punt final al recorregut espiritual. Si la creença, la filosofia o la religió d’un individu tendeix, al fil del anys, a fer-se cada vegada més sòlida i durable, també val a dir que sovint es revela parcial i temporal en la mesura en què les qüestions fonamentals de la vida no obtenen mai una resposta definitiva. Efectivament, la vida espiritual posa un desafiament. Obliga a no tenir res per adquirit –ni el bé, ni el mal; ni la vida, ni la mort; ni els éssers humans, ni Déu. Posa en camí, en una aventura sense fi.

Efectivament, la situació de cada individu (edat, experiències, èxits, problemes, sofriments, etc.) i les realitats socials (pluralitat de punts de vista i formes de viure, pobreses, riqueses, aspiracions realitzades o frustrades, crisis i drames col·lectius, injustícies, guerres, etc.) tenen repercussions sobre la vida espiritual. Tots aquests factors la poden afavorir o impedir, consolidar-la o alterar-la, esclarir-la o obscurir-la, accelerar-la o alentir-la. Cal constatar també que en un individu la pròpia visió de l’existència evoluciona i el força a posar-se en qüestió. Tot això canvia aleshores la perspectiva dels seus interrogants fonamentals i en crea de nous, de manera que el que s’havia percebut com a adquirit i permanent és posat en moviment i reactiva, si aquest havia estat alentit. Esdevé doncs inevitable de passar per replantejaments en aquest itinerari que conduiran a una visió transformada de l’existència.