Alguns crítics dels mitjans de comunicació han tractat la influència directa que la publicitat pot exercir sobre els continguts mediàtics. Noam Chomsky sosté que els mitjans de comunicació funcionen com a instrument de propaganda. Serien utilitzats pels interessos privats i els del govern per “produir el consentiment”. El model de la propaganda que proposa Chomsky està construït al voltant de 5 filtres que orientarien la producció d’informació en els mitjans de comunicació. La publicitat està entre aquests filtres. De fet, la publicitat constitueix la principal font d’ingressos dels mitjans de comunicació de massa. Hom pot qüestionar-se amb Chomsky sobre el grau d’autonomia que tenen els mitjans de comunicació en relació als seus principals anunciants.
La mercantilització de la informació constitueix una altra forma d’influència més indirecta de la publicitat sobre els mitjans de comunicació de massa sobre la qual cal també qüestionar-se. Per mercantilització de la informació, es fa referència generalment a la transformació del seu valor d’ús en un valor d’intercanvi –és a dir en objecte de consum de la mateixa manera que qualsevol altra mercaderia. Ja, en la dècada dels 40, els teòrics de l’Escola de Frankfurt van introduir el concepte d’indústries culturals per criticar la mercantilització de la cultura. Segons aquests, les indústries culturals contribueixen a la massificació, a l’alienació i a la reproducció simbòlica de les relacions de dominació. A La sociedad del espectáculo, Guy Debord sosté que la publicitat, ara al centre de la producció capitalista, transforma la vida sencera en un immens espectacle que colonitza el conjunt dels sectors de la vida social. Aquest espectacle, segons Debord, és una eina de despolitització i de pacificació de les masses. Els mitjans de comunicació són un dels motors d’aquesta societat de l’espectacle. La informació, sotmesa als criteris de la racionalitat mercantilista, esdevé informació-espectacle. Es fa més atractiva, divertida, i buida de continguts controvertits per tal que les empreses mediàtiques atreguin el més gran nombre de públic. Ja que com ha demostrat el teòric de les comunicacions Dallas Smythe, el funcionament econòmic dels mitjans de comunicació procedeix d’una relació inversa entre la distribució de la mercaderia i el seu consum. És a dir, mentre que la publicitat és el principal mode de finançament dels mitjans de comunicació, és el consumidor qui esdevé la mercaderia que es ven a les empreses que desitgen obtenir la seva atenció.
Els mitjans de comunicació no propaguen sinó ideologia; es consumeix ideologia. La ràdio i la televisió escombraries guanyen en popularitat venent conceptes buits de sentit. Els ideals democràtics d’accés, d’inclusió i de discussió han estat colonitzats pels mitjans de comunicació de massa. Les noves tecnologies de la informació, gràcies als seus dispositius d’interactivitat, han transformat la informació-espectacle en un immens espectacle interactiu que evoluciona en temps real. En aquest context de la informació esdevinguda mercaderia, el ciutadà ja no es diferencia en absolut del consumidor.
Des que l’ecologia sembla ser un valor a l’alça, no seria el moment de pensar en netejar també el nostre medi ambient mental aplicant el principi de qui contamina, paga? És a dir, gravant la publicitat –veritable residu cultural- per reinvertir el diner en informació de qualitat.
frontisses 