«Cap on va el nostre món?»… Per una banda, els fons necessaris per a una política agrícola i alimentària global, o per a una educació a l’abast de tothom, semblen inaccessibles; i per l’altra, les inversions de cents de mils de milions de dòlars fetes per mantenir en equilibri un sistema financer que deixa persistir la desigualtat, l’exclusió i la pobresa. El nostre món dóna l’esquena als objectius del mil·lenni? Sucumbirà al «totalitarisme del diner»?
Les múltiples anàlisis financeres i econòmiques que en aquest moment intenten explicar la crisi i volen proposar solucions, no arriben als que més la pateixen. Tanmateix, la història d’aquestes persones està plena de totes les crisis que el món ha travessat. La seva memòria, la seva força, el seu pensar es forjaren en l’adversitat més inaudita, i els ha conferit, com a tots els pobres, un saber d’una riquesa única i insubstituïble. Un saber que ens ensenya que la confiança és el més sòlid, el més durable dels fonaments socials, la base de tot, el principal repte per al segle XXI. Si hi hagués, com alguns proposen, un segon Bretton Woods, la qüestió de la confiança hauria de figurar-hi en primera línia.
Si parlem de participació, les nostres societats creen un pensament que tendeix a la infravaloració, institucionalitza l’exclusió i legitima una violència que no vol saber res dels més vulnerables. Aquesta participació, de la qual les poblacions en situació de pobresa es troben descartades, els priva de la possibilitat de reflexionar lliurement amb els altres sobre unes qüestions fonamentals: «Qui sóc jo? Qui ets tu? Què vols per als teus i amb els altres?». Aquesta situació constitueix una violació dels Drets Humans.
Les persones i famílies confrontades a les pitjors privacions ens criden a repensar junts el contingut i la interdependència de valors fonamentals, tals com la llibertat i la solidaritat, el dret i la responsabilitat. Ens conviden a cercar junts el que defineix l’ésser humà i el seu esdevenir, el que crea el reconeixement de l’altre, de la seva història, de la seva visió del món, de la seva singularitat i de la seva universalitat en tant que ésser humà.
Aquest treball en comú ha de permetre revelar un malentès: les famílies i les persones en situació de pobresa aspiren a una participació, tanmateix no solament dins del marc de projectes i de polítiques de lluita contra la pobresa. En nom del futur dels seus infants i dels seus joves, també desitgen contribuir a la recerca de solucions per a una economia que es fonamenti sobre un treball decent, una ecologia que preservi el planeta per a les futures generacions, una escola que alliberi la intel·ligència i la fraternitat de cada infant. Només dins la realització d’una cooperació així hi trobarem la intel·ligència i l’impuls de «polítiques globals coherents i prospectives» per a l’eradicació de la pobresa. Els pobres, tant del nord com del sud, ens hi esperen; i criden per unir-se al voltant d’un contracte que tingui com a primer objectiu una activitat humana capaç de compartir els sabers, una activitat humana que produeixi diner al servei de l’alliberament dels més pobres i del món, una activitat humana que permeti a tots els joves ocupar el seu lloc. Que ningú s’equivoqui: no és una utopia voler que els ciutadans, que els estats inventin camins que facin efectiva una participació que instauri els pobres com a primers interlocutors en l’elaboració de totes les polítiques. És una necessitat igualment vital com els problemes ecològics, catalogats ahir d’utopies. Unir-se per donar als pobres la possibilitat de participar en els desafiaments de la humanitat, és una necessitat per a la pau.
frontisses 