Estic indignat perquè estic desitjós de justícia, amb un profund anhel que aquesta esdevingui en nom de la humanitat en l’ésser humà. Quan aquest és degradat, esclavitzat, abandonat, menyspreat, m’enfronto a una situació d’injustícia en la qual l’altre es troba immers, sento visceralment la seva humanitat burlada. La indignació és així l’expressió de la presència des de sempre d’un altre en mi. “Em revolto, aleshores som”, deia Albert Camus a L’home revoltat, quan tractava de posar de manifest la solidaritat oculta entre les persones, que brolla en denunciar les situacions injustes. Aquesta solidaritat és la font principal de la relació amb l’altre, el fonament de la naturalesa humana.
Si la indignació és la consciència de la nostra copertinença a la humanitat, és també el reconeixement del caràcter sagrat d’aquest món en què se’ns ha permès ser, i el reconeixement de les nostres responsabilitats envers ell. M’indigno, per exemple, per la nostra fugida davant l’exigència d’un canvi en la nostra manera de viure. La deixem per a més tard, denegant al mateix temps la justícia a aquells que pateixen i els que vindran. La destrucció sense precedents de la diversitat de formes adoptades per la vida (tant natural com simbòlica) m’escandalitza, però que el saqueig hagi estat conscient, que ens descarreguem de les nostres responsabilitats encara m’indigna més. Aquest desajust creixent entre el que és i el que hauria de ser, aquesta falta d’homonoia comuna, aquesta alarma que no para de sonar i de la qual només n’estem sentint els avisos, aquest so de campana que ens recorda que l’ordre mil·lenari de la vida està amenaçat i que esdevé soroll sord i llunyà: tot això m’indigna al punt més alt. Quin horitzó és dibuixa davant de la nostra indignació, quin “seny” oposar al cinisme i a la incoherència dels que diuen creure en la democràcia?
A El pòrtic del misteri de la segona virtut, Charles Péguy diu que la virtut que arriba malgrat tot i tots a sorprendre Déu, és l’esperança, “aquesta nena petita de no-res”, que “tota sola (…) travessarà els móns acomplerts”, i “estima el que serà”. La indignació i l’esperança sorgeixen de les mateixes profunditats de l’existència humana; hom s’indigna en reconèixer que el futur és possible, que la inauguració de quelcom nou que encarni el nostre desig de justícia i el nostre rebuig de la fatalitat pot arribar a ser. Un “no” a una situació insostenible implica un “sí” a l’horitzó de la superació d’aquesta situació. Esperar contra el sentiment d’impotència, contra la falta de demà… Esperar per obligar-nos a superar-nos, a tornar al treball que se’ns ha estat llegat, contra la fatalitat d’una condició. Si l’esperança és una responsabilitat vers el nostre món i els nostres contemporanis, és també un compromís vers les generacions que ens han precedit i que ens precediran. Reprenent Péguy, tenir fe és fàcil, però esperar és exigent. Indignar-se pel pitjor de l’ésser humà, sense deixar de creure que és capaç del millor, és un acte de coratge diari.
frontisses 