El punt de partença del discurs de legitimació del capitalisme, com molts crítics ens recorden (veure particularment els treballs de Serge Latouche), ha estat sempre naturalitzar les relacions econòmiques en el món establertes pel capitalisme, com si aquestes fossin inherents a la mateixa existència de la societat. Tot el treball ideològic de l’economia política i de la ciència econòmica actual se centra en demostrar que l’organització de la producció, de l’intercanvi i del consum, sobre la base del lliure mercat i de la propietat privada, segueix essent la forma més racional i eficient d’aquesta dimensió de la nostra existència social.
Pensar i actuar per a una alternativa econòmica al capitalisme suposa, doncs, atacar vivament aquesta equivalència entre economia i capitalisme que plana avui dia com una fatalitat. L’activitat econòmica és aquella per la qual una societat satisfà les seves necessitats essencials produint i distribuint les riqueses. El socialisme tradicionalment ha definit l’economia en aquest sentit, és a dir, en termes de relació de subsistència entre la societat i la natura. Els crítics socialistes del capitalisme veien en aquest una manera injusta d’organització de la producció i de l’intercanvi, en la mesura en què aquesta manera d’organització estava sotmesa al lliure mercat i a la propietat privada. Tanmateix, la major part d’aquests crítics no qüestionaven el productivisme econòmic, ni l’adhesió al paradigma del creixement i de l’acumulació del capital. El socialisme havia de ser una prolongació racional i justa del procés d’acumulació capitalista i pocs eren els que pensaven les coses d’una altra manera.
De fet, la resposta concreta del socialisme ha pres la forma d’una política de socialització de l’acumulació, del mercat i de la propietat privada. En la seva variant socialdemòcrata, la socialització va tornar a la contenció i la regulació pública de les institucions econòmiques, així com a la creació d’una esfera de producció i d’intercanvi fora del mercat, nacionalitzant parcialment l’economia. Al valor de l’intercanvi fou així superposat un valor social i polític en el mecanisme de creació dels preus, ja sigui per una llei sobre el salari mínim, una política de tarificació de l’electricitat domèstica, o per unes polítiques de gestió de l’oferta en l’agricultura, i la regulació dels preus de certs productes bàsics. Aquest nou valor central tenia l’expressió d’una “economia moral” formulada a partir de l’experiència de la classe obrera, de la qual els principis eren la recerca de la dignitat, de la justícia i del benestar en el seva manera de consum i en la seva experiència de les relacions de producció.
Deconstruir i circumscriure allò econòmic
El punt de partença vers un post-capitalisme seria, per una banda, reduir la influència de la lògica econòmica i comercial de la majoria de les àrees de la vida social, i per l’altra, permetre el retorn de les activitats econòmiques en el flux de les activitats del quotidià i del “comú”. Caldria desenvolupar una capacitat de resistir, fins i tot invertir aquesta lògica del mercat mitjançant processos de valorització no econòmica de l’activitat social, com ara la reducció del temps de treball i el consum, la revalorització de certes pràctiques productives del passat com l’agricultura urbana, la construcció i la renovació d’habitatges i, en general, la valorització del conjunt de les activitats que els nostres avantpassats associaven al “comú”.
Sortir del capitalisme significa també pensar més enllà de la separació i de la fixació dels rols socials dels individus en productors i consumidors. Aquesta divisió, que es remunta a la formació d’una classe obrera forçada a recórrer al mercat per produir (treballar) i subsistir (consumir), ha marcat profundament, al segle XX, la formació de la classe més àmplia de treballadors -els assalariats obligats al sobreconsum. Les iniciatives personals i ètiques, com ara el consum responsable, així com els sistemes que deconstrueixen la barrera mercantil entre producció i consum, ens il·lustren el que implica una política més radical de socialització de l’economia. Un veritable post-capitalisme ha d’estar fora del reduccionisme econòmic.
Les divisions a desfer són múltiples, algunes es remunten al passat llunyà de l’imaginari socialista i comunista tals com la separació entre camp i ciutat així com aquella, més general, entre natura i cultura. Es tracta així de repensar la manera d’habitar el territori urbà i rural en relació amb la producció, en contra de la tendència a l’expansió perifèrica. Es tracta també d’iniciar un retorn a les pràctiques econòmiques locals i, més globalment, de superar la divisió entre economia i ecologia, reconeixent que l’oikos (“llar”, en grec) inclou tant allò vivent, la natura, com la societat. Una vegada més, les pràctiques que fan referència a aquesta lògica existeixen de manera marginal en molts sectors, per exemple, en el món anglosaxó, sota la forma del moviment de la “permacultura”.
Si el socialisme i el comunisme moderns han tingut com a fonament polític l’“economia moral” de la classe obrera, el punt de partença contemporani d’una política per a un post-capitalisme ha de tenir com a fonament una “ecologia moral”. Aquesta basa els seus principis no solament en els valors socialistes, sinó també en les experiències ecològiques i de resistència al capitalisme corporatiu, trencant radicalment amb la seva lògica de l’acumulació.
Cal a més, reconèixer l’existència actual d’espais de pràctiques econòmiques “socialitzades” no capitalistes, que són un llegat de les polítiques socialdemòcrates i de l’esforç de construcció de l’estat “providència” al segle XX. A Catalunya, els nostres serveis públics, les nostres institucions d’ensenyament, els nostres sistemes de transport col·lectiu, el nostre teixit d’organismes comunitaris, algunes empreses públiques i fins i tot sectors del moviment cooperatiu tots tenen en compte aquest procés de socialització. Tanmateix, actualment, tot i el seu caràcter públic o social, aquests espais econòmics participen de la triple lògica productivista, laborista i consumista del capitalisme actual. A més, el gir neoliberal que s’hi detecta té com a efecte el radicalitzar la influència d’aquestes lògiques arreu. Una alternativa econòmica més aviat hauria de cercar, per tal de circumscriure allò econòmic, un registre de valors que fessin referència a l’ecologia moral.
Circumscriure allò econòmic significa, finalment, replantejar la qüestió de la socialització més radical del capital en funció d’aquesta ecologia moral. Repensar-nos a partir d’una exigència de decreixement, d’arrelament local de la producció i de control democràtic de les empreses, sense tanmateix renunciar, per descomptat, a la nostra capacitat como a societat de dotar-se d’organitzacions col·lectives.
frontisses 