En los oscuros lugares del saber
Autor: Peter Kingsley
Publicació: Atalanta
Peter Kingsley (1953), graduat per la Universitat de Lancaster i el Kings College de Cambrigde, és Doctor en Filosofia per la Universitat de Londres i Fellow del Warburg Institute. Després de treballar amb les figures més prominents en estudis clàssics, antropologia, filosofia i antigues civilitzacions, es va traslladar a la Universitat Simon Fraser de Canadà, i mes tard a Nou Mèxic. En l’actualitat resideix als Estats Units. A més de nombrosos articles i conferències, P. Kingsley ha publicat Ancient Philosophy. Mystery and Magic. Empèdocles and Pythagorian Tradition ( 1995 ), In the Dark Places of Wisdom ( 1999 ) i Reality (2003).
Moltes són les idees que suscita la lectura d’aquest deliciós llibre. Una, la de que allò clàssic no és un esclerotitzat cúmul d’erudició sinó un cànon fèrtil en el temps, d’aplicació viva en el present. Després, ens recorda que el veritable fi de la filosofia és l’amor a la saviesa, una via d’iniciació i no -com critica Kingsley- una “presó o gàbia” d’ “esquemes i estructures”. També desperta aquest llibre un tema subtil: el de la connexió o deute del pensament grec amb Orient.
Sabíem de la importació d’algunes idees d’Orient i de la seva molt concreta influència sobre els filòsofs presocràtics -Heràclit- i el saber del segle VI a. de C. (Per cert, un segle aquest prodigiós per a diverses cultures del planeta). El que no se’ns havia provat amb claredat era el seu influx sobre Parmènides i el seu misteriós poema (Parmeneides, segons una darrera marmòria inscripció). Arribem així al principal missatge d’aquest llibre: una nova i profunda interpretació del poema de Parmènides. Hi ha, però, un altre tema que l’autor explicita ja des del pròleg: el de l’”engany absolut del món en què vivim, així com del que hi ha darrere”. Per això, el que ell ha pretès és “despertar quelcom una mica oblidat, alguna cosa que ens han fet oblidar”, “un despertar profundament sanador”. I és aquí -on la nostra consciència de contemporanis no sap o no vol arribar-, “on hi ha el futur”.
Per interpretar el poema de Parmènides, Kingsley segueix pistes històriques, arqueològiques i literàries. El seu rastreig històric parteix de la mítica emigració dels foceus, dels seus béns i coneixements, a terres italianes (Sicília, Vèlia-Elea, la Posidònia dels bells temples). Amb ells va venir un saber secret que es va fecundar a través de corrents òrfics i, sobretot, pitagòrics. No obstant això, el més suggestiu del llibre és que la teoria central de l’autor es basa en una sèrie d’inscripcions de peces arqueològiques -entorn de Parmènides- trobades, sobretot, a Elea. La interpretació d’aquestes troballes arqueològiques recents tenen un caràcter summament revelador. Aquestes fosques inscripcions -desvelades- faciliten la interpretació del poema de Parmènides i la seva trama: el descens al món dels morts, de mà dels déus per trobar-se amb els ensenyaments d’aquests. Ens trobem davant d’un doble viatge: l’usual, d’interpretació epidèrmica, que atén només a aspectes mítics i llegendaris, i el més important, que posa en evidència un procés d’iniciació i de meditació, centrat en una pràctica que Kingsley reconeix com “incubació”. En aquest procés, la paraula, la música i els seus sons, els silencis, la quietud extrema, són les vies que obren el conèixer.
El poema de Parmènides s’omple de contingut i es treuen a la llum detalls d’aquest procés iniciàtic que transmet saber i vida, que sana. Lluny dels trets generals que hem subratllat, se’ns ofereixen en el llibre temes laterals, però suggestius, com de quina manera Plató “mata el pare” Parmènides i els comentaris al diàleg platònic precisament titulat Parmènides. O com aquest va “adoptar” com a hereu a Zenó. Aquest bell llibre ens transmet vida i saber, sustentat en una investigació rigorosa que la rica bibliografia final avala. Després d’aquest llibre, Parmènides no és ja “el pare de la lògica occidental” sinó el transmissor d’un saber que ve de molt lluny i que adquireix per a nosaltres una gran actualitat, vivesa i utilitat. Ho observem molt bé quan l’autor recorda aquesta cita de Parmènides referida als humans: “perquè la impotència que senten al pit és el que guia el seu pensament erràtic, mentre es veuen arrossegats, atordits, sords i cecs a un temps de multituds indistingibles i indistingides”. Kingsley comenta així aquesta visió que bé podria ser la de l’home dels nostres dies: “El que diu és tan pràctic que mina totes les nocions que tenim sobre allò pràctic. Si un s’ho pren seriosament, no pot seguir vivint la vida com abans”. És per això que aquest llibre suposa, sobretot, un revulsiu per al lector.
frontisses 