El Papa Francesc, en la seva carta encíclica Laudato si´ (Lloat sigueu), adverteix: el consumisme i el productivisme, així com la nostra relació amb la natura i el món, han de ser qüestionats per fer front a la crisi sistèmica que estem vivint.
Continuar omplint el buit vital de la societat capitalista per un insaciable consumisme i una producció desfermada que condueix a un cul–de–sac, no és el camí. Una societat que valora l’enriquiment personal a despit de l’ajuda mútua i de la solidaritat, només pot conduir a les desigualtats que caracteritzen el nostre món i a les seves conseqüències. Aquesta riquesa material, tan valorada pels mitjans de comunicació, les elits socials, econòmiques i polítiques, alimenta un consumisme conspicu.
Ja fa un parell de segles, vam agafar el camí del “progrés”. Sens dubte, ens va permetre respondre millor a les nostres necessitats. Tanmateix, hem continuant acollint amb els braços oberts tot el que la nostra tecnologia podia oferir-nos, sense interrogar-nos sobre els seus impactes, ni sobre el nostre consum. I és així que el progrés ha esdevingut el “cada vegada més”, amb el resultat que ens trobem en una situació en què ja no és possible negar la realitat: aviat la natura ja no podrà proporcionar els recursos essencials per a la vida.
El problema és massa greu perquè es pugui esperar arreglar-lo amb millores tecnològiques o amb decrets. Tenim, més aviat, necessitat d’un veritable canvi de rumb, d’una reorientació de pes dels nostres valors i de les nostres maneres de viure. No podem continuar construint una societat fonamentada en el liberalisme a tots els nivells que incita a cadascú a esdevenir un enemic dels altres, un competidor ferotge, que, per arribar a prosperar, ha de comptar amb els seus propis recursos, especialment amb el diner que li permet procurar-se tot allò que desitja –aquell que no ho fa o s’hi nega es considera un perdedor. En un sistema així, cal produir, acumular, comprar cada vegada més, i tancar-se en la pròpia bombolla. Continuar volent-ho transformar tot en mercaderia i volent donar valor només a allò que es pot vendre o comprar no té cap sentit. Cal expulsar del seu pedestal el déu de l’Economia i el dogma del creixement sense fi.
Som essencialment éssers socials que necessitem pertànyer a una comunitat, exercir-hi un paper, ser reconeguts i apreciats, creant vincles de solidaritat. Per això, cal construir comunitats que permetin respondre a les necessitats de tothom, que promoguin la vida comunitària i fomentin el fet de compartir i el desenvolupament d’una economia viable, és a dir, que no consumeixi els recursos del planeta de manera més ràpida del que es renoven. Aquest és el camí que cal fer si volem assegurar un futur a la humanitat.
Per descomptat, aquest canvi vers una societat de bona convivència no es farà sense sacsejar les nostres maneres de viure, sobretot a Occident, ja que caldrà trobar les maneres de reduir considerablement el nostre consum i de compartir els recursos. Alliberar-se del productivisme i del consumisme condueix a múltiples replantejaments –la publicitat, la televisió, el treball alienant, etc.
AQUEST CANVI ÉS POSSIBLE! Gaudim d’un enorme marge de maniobra. Podríem consumir molt menys sense haver de sentir-nos privats de res. El que caldria comprendre primer és tot el que hi guanyaríem amb el pas a una societat de bona convivència: menys temps dedicat al treball, millors condicions per a la salut, menys desigualtats socials, més ocasions per a reunir-se i gaudir de més activitats culturals i més temps per a involucrar-se en la vida política i restablir una veritable democràcia.
Certament, no és fàcil canviar la societat. Això implica modificar individualment i col·lectivament els nostres valors i els nostres comportaments. Tres propostes que ens podrien permetre arribar-hi:
- En el pla individual: alliberar-se del sistema dominant.
Una societat no pot canviar sense que una certa proporció dels seus membres (una massa crítica) no hagi adoptat els valors que li donaran la seva nova identitat. Cada vegada hi ha més persones que trenquen amb el sistema (ecologistes, seguidors de la senzillesa voluntària, etc.), encara que siguin un nombre insuficient, testimonien la possibilitat i la necessitat d’una disminució important del consum. Exploren i obren vies per facilitar la transició als canvis necessaris.
- En el pla social: començar a edificar des d’avui mateix la societat alternativa desitjable.
Aquella que ens permetrà tornar a connectar amb la solidaritat com a fonament de la bona convivència. Ho aconseguirem generant sobre el territori –en els nostres pobles, les nostres ciutats i els nostres barris-, les organitzacions que obren a l’intercanvi i a la presa de la paraula, que valoren la producció i el consum locals, que ens ajuden a posar en comú i a compartir els nostres recursos, que afavoreixen espais de trobada, que ens proporcionen maneres per a respondre nosaltres mateixos a les nostres necessitats instal·lant, per exemple, horts urbans.
- En el pla polític: revisar totalment la nostra manera de governar.
Cal reprendre el control dels nostres municipis i apartar de la seva direcció els gestors sense visió. I a més llarg termini, donar-se un govern descentralitzat que permeti la participació de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes en les decisions que afectin la col·lectivitat per així arribar a una veritable justícia social, a l’eliminació progressiva de les desigualtats de rendes i a una necessària sobrietat restablint l’equilibri entre el nostre consum i la nostra capacitat de produir sense danyar els ecosistemes.
Encara estem lluny d’això. El creixent poder de les multinacionals condueix el món en funció dels seus interessos… Els nostres governs prenen desconsideradament i impunement les decisions contràries als desigs i als interessos de la majoria. El tancament individualista en un derrotisme desmobilitzador fa la seva feina. Però, al mateix temps, hi ha persones que creuen encara en un món millor. Ciutadans i ciutadanes que, malgrat tot, no hi renuncien i assetgen els consells municipals, organitzen manifestacions, difonen i signen peticions. Activistes que creen noves organitzacions –sistemes d’intercanvi locals, botigues de segona mà, cooperatives de consumidors, etc. Moviments que neixen i es multipliquen arreu. Persones que creuen encara en la naturalesa humana i tracten de totes passades de viure d’una altra manera. Irreductibles optimistes que posen tanta energia per a construir un Planeta solidari per així, un dia, arribar a prendre el poder i defensar el bé comú.
frontisses 