En permacultura no es trien les plantes per conrear únicament en funció del sòl o del clima, cal tenir en compte també una lògica de sinèrgia i de col·laboració entre les plantes, els animals i les persones. Des d’aquest punt de vista, els permacultors han desenvolupat el concepte d’“aliança vegetal” (associació de diferents espècies), la qual cosa implica que els éssers vius treballin en col·laboració simultània per al benestar del conjunt. L’exemple més conegut d’aquesta aliança és sens dubte el de les “tres germanes”, segons l’expressió del poble Hopi: blat de moro, mongeta i carabassa. La tija del blat de moro serveix de guardià a les mongetes que aporten nitrogen a la terra, mentre que les fulles de la carabassa conserven la humitat de la terra.
Si es multipliquen aquestes aliances, si es tenen en compte les necessitats i els desplaçaments de les persones i si hi ha la preocupació de fer un ús òptim de l’aigua, del vent i del sol, aleshores s’està responent als tres principis bàsics que regeixen totes les activitats de la permacultura: tenir cura de la terra, tenir cura dels humans i compartir de manera justa. D’aquí flueix tot un veritable art de viure ecològicament que es pot implementar en diferents nivells –hort, jardí, granja, parc, ciutat, etc.
En la planificació d’un territori, la primera etapa consistirà primer en determinar l’extensió de l’espai a transformar, en fer-ne un inventari exhaustiu i preveure els usos que les persones en volen fer. Els permacultors anomenen aquesta etapa el disseny (concebre, ordenar, crear) i s’inspiren en les interrelacions en el si d’un ecosistema que tendeix naturalment a optimitzar l’ús de l’energia. Per exemple, si hom decideix planificar un pati o un jardí, examinarà atentament els efectes del sol i del vent segons les estacions, els espais per on transiten naturalment les persones i els animals que l’utilitzen, el tipus de sòl, l’accés a l’aigua i a l’energia, així com les plantes i els materials ja presents a l’espai, vetllant que hi hagi el menor desaprofitament d’energia i de residus possible. En la planificació, es vol utilitzar el major nombre de plantes perennes i de fàcil manteniment, ja que el rendiment energètic també pretén estalviar els esforços de la persona que s’encarrega de l’espai.
Ja que es tracta d’una visió sistèmica, la tria de la vegetació és menys important que l’afany de treure el màxim benefici dels vincles creats entre tots els elements que componen l’espai. Les persones hi ocupen un lloc prioritari ja que la planificació de l’espai ha de respondre a les seves necessitats. Reprenent l’exemple del pati o jardí, s’observaran les zones d’ús de l’espai: quins són els espais naturalment utilitzats? Canvien segons les estacions? Cal un espai d’emmagatzematge? Per on passa la corda de l’estenedor? Es vol un espai de joc, de descans? Després, ja es pensarà en vincular aquestes zones entre elles. Per exemple, l’espai de jocs dels infants ha d’estar a l’abast de l’esguard dels adults. El recipient per al compostatge s’instal·larà lluny de la taula del pati, però a prop de la porta de la cuina… Fins aquí, no hi ha diferències en una planificació clàssica, però si hi afegim els principis de reutilització dels materials, de multifuncionalitat de cada element, de rendiment energètic, d’integració i de valorització de la diversitat, estem canviant la visió de l’espai. Els elements no són solament funcionals, són col·locats en sinèrgia, en interconnexió els uns amb els altres i amb el conjunt dels éssers vius que configuren l’espai.
Per tal de facilitar aquesta interconnexió i la mínima despesa energètica, els permacultors divideixen el territori en diferents zones. Aquesta anàlisi de l’espai té en compte l’ús òptim de l’energia humana i dels desplaçaments habituals. A partir de la zona 0 (la casa), hom s’adreça progressivament vers la zona 5, l’espai deixat en estat salvatge. Entre aquests extrems, es passa per la zona 1, l’hort; la zona 2, el verger i el corral; la zona 3, el pasturatge i la zona 4, l’erm. Aquesta anàlisi global, molt flexible, pot ser adaptada al nivell d’un hort o d’un parc.
Simbolitzant la creació, l’infinit i l’evolució, l’espiral és probablement l’emblema per excel·lència de la permacultura. Diversitat i sinèrgia. Una espiral de plantes aromàtiques permetrà, per exemple, tenir un màxim de plantes en un mínim espai. Aquesta espiral, col·locada a prop de la cuina, pot ser construïda a partir de pedres o de maons recuperats, de palla o de branques. Per descomptat, la permacultura té també les seves petites obsessions i compulsions: el compostatge, els boscos nodridors, la conservació de l’aigua i el paper subestimat i encara misteriós dels bolets que, amb certes plantes, tenen una capacitat sorprenent de digerir els metalls pesants i per tant juguen un paper important en la regeneració dels sòls contaminats.
La recerca de l’harmonia amb i en la natura, la posada en relació de tots els elements vius confereixen a la permacultura una dimensió espiritual innegable.
A contracorrent del productivisme i del consumisme, la permacultura proposa una aproximació diferent, propera a la senzillesa voluntària i al decreixement. Certament, no és mai fàcil adoptar una nova visió del món quan aquesta obliga a canviar els comportaments i les actituds. No obstant, l’aplicació dels principis de la permacultura en el conjunt de la societat humana ens serà àmpliament beneficiós. Pensem en la valorització de la diversitat, en la creativitat, en la integració dels elements en comptes de la seva separació. Diferents organismes treballen ja en aquesta visió alternativa i en trobar pacientment solucions a petita escala. Ens resta ara interconnectar tots aquests aspectes per tal d’obtenir una visió englobant de l’ésser humà i de la natura, cruelment absent actualment. La permacultura ens convida a viure de manera èticament responsable, a actuar conjuntament en el nostre medi per tal que sigui durable, inclusiu i inspirador. En les nostres societats de sobreconsum afectades pel canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals és, ni més ni menys, una crida a una revolució cultural!
frontisses 