Ens els creuem al carrer, éssers amb trets endurits, ansiosos, mans brutes… Apressem el pas, incòmodes davant tanta angoixa humana, sense saber com reaccionar davant aquesta misèria. Les persones sense llar ens desestabilitzen, qüestionen les nostres actituds i les nostres conviccions posant a prova la nostra solidaritat. Figures de desafiliació, de ruptura amb el món i la societat, ens remeten a l’ensorrament del vincle social, a aquest abisme tan gran entre nosaltres i “aquests altres”, al nostre sentiment d’impotència davant la seva realitat, fruit de mancances, de dependències, de silencis,…
En el moment en què es creia que el fenomen havia desaparegut amb l’adveniment de la societat de consum, el nombre de les persones sense llar creix i el seu espectre s’expandeix. Aquest increment és una de les conseqüències del neoliberalisme, en el qual la creixent distància entre rics i pobres és un dels símptomes més perceptibles. Aquest augment és també indicatiu del fet que les nostres societats capitalistes produeixen cada vegada més exclosos d’un sistema basat en el culte al rendiment. Estranya paradoxa!: a mesura que la fragilitat i la vulnerabilitat caracteritzen cada vegada més la vida de nombrosos éssers humans, aquests cada vegada són menys acceptats en les nostres societats centrades en l’èxit, com si aquest fos quelcom inherent a la condició humana. Aquest culte al rendiment engendra l’eliminació de la humanitat, el seu oblit. L’ésser social tan ocupat pel seu triomf, per la seva prosperitat, per prevenir-se contra les incerteses i perills, ha oblidat la seva humanitat. Ja no hi ha temps per a l’acolliment, per tant, el desinterès. Cal prosperar, créixer, complir…
Ara bé, aquesta preocupació, aquest reconeixement i aquest acolliment de la fragilitat humana són les condicions perquè aflorin la solidaritat i la justícia. L’acolliment de l’altre permet “desprendre’ns” de nosaltres mateixos, d’alliberar-nos del culte a l’èxit personal i individualista. Permet sortir de la nostra zona de confort per girar-se vers l’altre i, al mateix temps, crida allò millor de cadascú de nosaltres. Aquest acolliment de la fragilitat i de la humanitat és indispensable per a la recuperació d’un bon nombre de persones sense llar. Les seves vides han estat plenes d’abandonaments, de negacions, d’oblits, d’exclusions de tota mena, i és per això que estan tan necessitades de ser acollides, considerades. Acollir és molt més que “gestionar” els llits d’un centre…, és sostenir, reconèixer, ser solidari. No es poden abaixar els braços dient “no hi ha res a fer amb aquest món”. “Aquest món” són éssers humans que tenen set de vincles, de sentit. Com tots nosaltres, cerquen, dubten, esperen. Intenten experiències per a reconquerir la seva dignitat i ser reconeguts com a membres de ple dret del gènere humà. Acollir la humanitat de l’altre, és restablir el vincle de confiança amb la societat i fer del trobament un espai de responsabilitat i de solidaritat.
És al cor dels trencaments del món on la humanitat es revela. Allí, en aquella zona de guerra contra la deshumanització, no hi ha resultats a esperar, ni objectius a perseguir, ni formularis a omplir, ni cap funció social a ocupar… Només hi ha una comuna pertinença al món, una humanitat i una fragilitat existencial que ens uneix. La presència de les persones sense llar ens sacseja, ja que ens recorden, en aquest món “aseptitzat” i gestionat com si fos un rellotge, la nostra pròpia humanitat –la seva part obscura, fal·lible. No hi ha en aquests éssers que deambulen davant de les nostres mirades enfeinades, quelcom que ens hi assembla? I si el reconeixement de la seva humanitat permetés acollir més la nostra?
frontisses 