En la humanitat, la relació amb l’altre passa sempre per la mediació d’un tercer; la viabilitat de la relació amb l’altre no s’estableix segons un model binari, sinó ternari. De la mateixa manera no és suficient posar dos individus cara a cara per formar una parella, la simple juxtaposició d’interessos particulars, ni sobretot la seva oposició, no arribarà mai a formar una societat. Les relacions intersubjectives es formen al voltant d’interessos o d’objectius compartits i el vincle social passa per la mediació de ferms referents comuns (pàtria, territori, projecte social, lleis, costums, valors, “déus”), reconeguts com a tals i garants d’aquest vincle. És el que permet sobrepassar els interessos particulars i crear un Nosaltres reunit al voltant d’un bé comú i de la seva protecció. Es tracta d’una estructura antropològica constitutiva de la nostra humanitat.
La crisi actual qüestiona aquest fonament antropològic. El capitalisme ultraliberal pretén fer del mercat el tercer fundador, el referent comú estructurador de la societat. Això du greus conseqüències per a la convivència. A primera vista, la lògica ternària, en principi favorable al vincle social, hi és sempre. Tanmateix, la mateixa proporció del mercat, la competitivitat, pertanyen a la lògica binària de la divisió. El mercat com a referència exclusiva, inflexible i que no va més enllà d’ell mateix deixa via lliure a l’única lògica del poder i de la dominació. I com tot ídol, comporta sens dubte l’eliminació o l’exclusió dels més febles i la dissolució de la societat. Situats sota una referència tan nefasta i simbòlicament buida, els nostres intercanvis (econòmics, especialment), en comptes de ser mediació d’un sentit que els transcendeix o els fonamenta –com la promoció d’una major equitat, per exemple– són reduïts al seu simple equivalent monetari, dins de la immediatesa dels intercanvis mercantils. Són així lliurats als reflexes reptilians del “prendre” o de la cobdícia, el que constitueix una alteració antropològica de la qual la conseqüència és oposar-nos els uns els altres en comptes d’unir-nos.
És possible i volem fonamentar un esdevenir comú sobre tals fonaments? Altrament, no tenim d’altra opció que reconstruir junts uns referents veritablement comuns, veritablement portadors de sentit per als uns i per als altres.
frontisses 