La vida espiritual laica (II)

Una proposta de principis generals per a una vida espiritual laica:

Atrevir-se a creure que els batejats estem habitats per l’Esperit vivent i vivificant

Hi ha una pregunta que ja fa temps em faig: on puc trobar més a Déu i la seva presència, en el cor dels humans o damunt dels altars de les esglésies?

“¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?”, pregunta l’apòstol Pau als corintis (1Co 3,16). L’Esperit Sant és força vital, força creadora, nutritiva i dinamitzant que travessa l’experiència de banda a banda. Omnipresent i discret. Hom troba la seva presència al cor de la vida humana en allò que té de més quotidià, no solament ni primer de tot en el que és extraordinari o explícitament religiós.

La base de la vida cristiana: viure en coherència interior i a l’escolta de l’Esperit, en la senzillesa i en la profunditat on l’humà i el diví estan íntimament lligats, i no en competència; ser adorador en Esperit i en veritat (Jn 4,23-24).

Atrevir-se a estimar la creació i a reconèixer que en formem part involucrada

Es tracta de reconèixer la bondat fonamental de la creació volguda per Déu, tant al començament com ara, al llarg de tota l’evolució (el que no significa ser naif davant del mal i del sofriment). Déu adreça un esguard benèvol a tot allò que ell creà i a l’humanitat creada a imatge seva. Nosaltres, humans, som part involucrada de l’univers, del cosmos; la nostra creativitat és perllongació i participació de l’activitat creadora de Déu.

Els lligams són més que estrets entre allò material i allò espiritual, com ja escrivia Peguy en el seu poema Eva:

Pues lo sobrenatural es en sí mismo carnal
Y el árbol de la gracia tiene raíces en lo hondo
Y se sumerge en el suelo y busca hasta el fondo
Y el árbol de la raza es en sí mismo eternal.

Y la eternidad misma está en lo temporal
Y el árbol de la gracia tiene raíces en lo hondo
Y se sumerge en el suelo y toca hasta el fondo
Y el tiempo es en sí mismo un tiempo intemporal

Y el árbol de la gracia y el árbol de la natura
Han unido sus dos troncos con tanto ceremonial,
Han confundido sus destinos de un modo tan fraternal
Que son de la misma esencia y de la misma estatura

Atrevir-se a creure en l’encarnació

La nostra fe ens crida a creure que Déu està indissolublement lligat a la humanitat, i al món. Aquesta unió íntima de l’humà i del diví fusiona l’“univers sagrat” i el “món profà”, d’aquesta manera, esdevé impossible mantenir el dualisme. Cap esfera de la vida quotidiana no és estranya a la vida conduïda en el seguiment de Crist. Vet aquí un estímul a viure la fe a través dels desafiaments i del brogit de la vida quotidiana. Com ho escriu la teòloga americana Elizabeth Dreyer: “Per tant, com a cristians, la nostra tasca no és dur el Crist al món, sinó més aviat observar, descobrir i desvelar el Crist que ja hi és present”.