Els mercats no solament tenen necessitat de diners, sinó de moral. El llindar ha estat assolit, el model ha arribat als seus límits. Aquesta urgència moral qüestiona les relacions entre ètica i política. Com que estem habituats a considerar que l’ètica fa referència en primer lloc a les relacions intersubjectives, se suposa freqüentment que aquella és poc adequada per a una transformació estructural de la societat. És així que la política se’ns apareix com el mitjà privilegiat per fer esdevenir aquest altre món possible. Tanmateix, una marcada dissociació entre l’ètica i la política, podria conduir a un nou encegament.
La funció de la política és traduir institucionalment –a través d’un conjunt de normes i de mesures per protegir el projecte col·lectiu de la convivència– la intuïció ètica de la responsabilitat i de la sol·licitud vers els altres. Aquest imperatiu moral és l’origen del projecte polític, és la condició de legitimitat. No hi ha ètica socialment eficaç sense política, però tampoc política sense una ètica socialment compartida. L’actual crisi fa aparèixer una doble fallida dins d’aquest encadenament que hauria de conduir de l’ètica a la política.
1) Una fallida moral. L’ètica apel·la a la capacitat de considerar l’altre com a posseïdor de la mateixa dignitat i els mateixos drets que un mateix. És la font d’aquesta solidaritat que ens fa lluitar per un repartiment més just de les riqueses, per la igualtat de gènere, la no discriminació o el reconeixement de la nostra responsabilitat col·lectiva vers les generacions futures. Tanmateix, a tal ètica se li oposen uns valors dominants d’una cultura que situa la satisfacció immediata al centre de les preocupacions personals, i que legitima la cobdícia com a motor de l’economia. Aquest culte a l’interès particular, indiferent a l’interès general, mina el teixit moral de les nostres societats.
2) Una fallida política. La crisi actual posa en evidència els efectes d’aquesta deriva ètica respecte a la política. ¿Qui creu veritablement que els nostres governs redreçaran un sistema viciat en el seu origen més enllà de vagues promeses de vigilància i de regulació? ¿Qui espera encara d’aquells un projecte col·lectiu i unes modificacions institucionals que es tradueixin en un cert sentit de la justícia i del reconeixement de l’altre? Des que han caigut sota el domini neoliberal dels grans interessos econòmics, s’han mostrat especialment incapaços.
Aquesta fallida política és indissociable de la fallida moral. Els nostres dirigents no en són els únics responsables, ja que es poden protegir a l’ombra d’una cultura còmplice. L’exigència ètica present dins de la nostra societat civil, és encara massa feble per a crear una forta expectativa de traducció política. Aquella està massa debilitada per les estratègies publicitàries sofisticades gràcies a les quals el capitalisme sap manipular la nostra llibertat i fer-nos captius voluntaris d’un sistema que ens deshumanitza. Al cap i a la fi, encara hi ha qui vol honorar els grans valors com la justícia, la igualtat o l’ecologia, fer puntualment certs gestos que els reflecteixin, però no fins el punt de pagar-ne el preu adoptant, per exemple, unes lleis fiscals o un mode de consum coherents amb els valors. La nostra llibertat moral està condicionada, i és condicional. Aquesta carència ètica col·lectiva prepara, en bona part, la fallida política. Està emparentada amb una mutilació antropològica.
frontisses 