Les ocupacions precàries i atípiques van en augment a Catalunya i arreu, amb tot el que això significa d’inseguretat, de pèrdua de drets, de dependència, de pobresa. El setge de la precarització s’estreny sota l’efecte d’un sistema econòmic que relega les condicions de treball al marge del contracte social. El que compta és l’acumulació de guanys de les empreses i la concentració de les riqueses en mans d’uns quants. L’escletxa entre els rics i els pobres s’engrandeix descaradament. El mercat capitalista –i la seva racionalitat instrumental que domina totes les esferes de la vida– amenaça una societat dividida: d’una banda una elit privilegiada, de l’altra una massa lliurada a la precarietat.
El parèntesi històric de l’estat-providència ens havia fet oblidar la barbàrie del capitalisme i la seva lògica implacable –centrada en l’acumulació del capital i la maximització dels beneficis. Aquests anys de compromís social havien estat possibles, entre altres, eliminant la major part de la precarietat de les societats occidentals. Però en l’era de la globalització capitalista, aquella no podia sinó aparèixer novament amb força. Ja que en aquesta dinàmica, la societat –així com la política com a capacitat d’orientar reflexivament el seu desenvolupament global en vista del bé comú–, no té altra funció que parar la taula a la producció desenfrenada de béns i de valors en borsa. L’oblit de la societat com a tal, heus ací on ens mena la racionalitat econòmica dominant que penetra, envaeix i colonitza totes les esferes de la vida. La precarització és la seva paraula clau. Afecta tots els aspectes d’una existència subjecta a les coaccions del capital, com també toca els ecosistemes saquejats sense escrúpols per extreure’n la seva “riquesa”. Tant el món, com la societat, han esdevingut estranys a l’economia, només existeixen com a recursos a explotar.
Si la precarietat és la forma “natural” del treball dins de la lògica capitalista, l’ocupació es presenta com la qüestió vital al voltant de la qual tendeixen a girar totes les altres qüestions de l’existència. Ja que cal tenir-ne una que ens permeti no solament guanyar-se la vida, sinó també existir socialment. És la condició sine qua non, diuen, de la integració social. Aquesta concepció és un reflex de l’ordre social fonamentat en el productivisme i el confort. Ja que “una societat de treballadors” o d’ocupats –i no de ciutadans– deixa al marge un nombre d’activitats “inútils” però essencials, irreductibles a l’intercanvi mercantilista. Pitjor encara, subordina l’activitat política i creadora restringint-ne l’expressió. Com si la política només tingués per funció essencial assegurar la bona marxa de la producció: la llibertat collada a la necessitat.
La lluita per un treball decent i l’ampliació dels drets del treball, contra la seva reducció total, ha d’anar acompanyada per un replantejament radical de la influència de la lògica mercantilista que regeix la societat i les nostres maneres de viure. El treball assalariat ja no pot ser l’activitat humana central en la societat, encara més quan la producció de la riquesa, que es concentra a les mans d’una minoria, n’està cada vegada més desconnectada, o en necessita cada vegada menys.
Aquesta és també la raó per la qual la integració social ja no pot estar assegurada –almenys exclusivament– pel treball. El dret a uns drets i al reconeixement social s’ha de basar en una activitat política que creï veritable cohesió social, lluitant contra les relacions de dominació i compartint les riqueses –i no sobre una activitat on hom es ven per viure. És en aquest espai públic que els ciutadans engendren la solidaritat social.
La lluita ha de ser doncs a la vegada a favor del dret al treball, i a un treball digne, i contra la influència de la racionalitat econòmica i instrumental sobre la societat, per tal de donar al treball el seu lloc just en l’existència, concebuda en tant que projecte de vida –tret que es vulgui continuar consentint que la VIDA continuï essent emmordassada, ofegada i subordinada a una “incultura del viure”.
frontisses 