La força de la indignació

Hi ha qui té la indignació fàcil i en fa quasi una professió. Només cal fer memòria dels programes escombraries de certs mitjans de comunicació o certs periodistes penells que s’indignen un dia per una cosa i, l’endemà, pel seu contrari. Tot sigui per vendre el seu paper o la seva imatge. Cap d’aquests m’interessen. No és pas aquest tipus d’indignació que desitjo tractar aquí. La indignació que m’interessa és aquella que experimentem en ser testimonis d’una injustícia, que sacseja i indigna tot el nostre ésser, obligant-nos a actuar i a comprometre’ns.

Silenci(s)

Hi ha poques realitats essencials de l’existència que siguin tan poc considerades com el silenci. Tanmateix, sense silenci no hi ha paraula, no hi ha música. Ni descans, ni son. El silenci és la llar dels poetes, l’oxigen del pensament i del judici, l’horitzó dels somnis, allò que ens vincula al sentit.

Molt Bon Nadal 2015

Celebrarem el Nadal, quan cadascun de nosaltres deixem que Déu envaeixi la nostra intimitat, i entri en la nostra vida.

Celebrarem el Nadal, quan, tot admirant “el pessebre” de Betlem, també ens podem contemplar dins el “pessebre del món”, que estimem perquè és el nostre món, tot resistint vigorosament els vents i, enmig de dificultats,  encaminant la vida.

El diàleg interreligiós com a pedagogia social

La cultura actual no ens demana i proposa un esperit de divisió entre els grups humans, sinó de convivència pacífica i solidària entre ells. Els éssers humans som diferents els uns dels altres i aquestes diferències ens han de servir no per allunyar-nos, sinó més aviat per enriquir i donar varietat a la nostra convivència. Cal diferenciar i oposar dos conceptes: diversitat i diferència.

Sofriment

El terme “sofriment” travessa tantes experiències que hom no pot fer altra cosa que traçar la frontera entre allò que és ineluctable i allò que és intolerable, entre allò que cal assumir plenament com a part de la condició humana i allò que cal alleugerir perquè impedeix viure i contra la qual cosa cal decididament rebel·lar-se, ja sigui la forma del mal, de la desgràcia, de la injustícia, de la dominació… de la inhumanitat.

La vida espiritual laica (III)

L’acceptació dels principis del text anterior, provoquen un tomb en la perspectiva dualista i dividida que fa patir. Per tant, hi ha una possibilitat real de sortir de les eleccions esquinçadores evocades per Teilhard (ser religiós, ser humà o intentar de ser l’un i l’altre sense ser-ho totalment). “Descobrir allò inusual en el que hi ha de més usual, allò grandiós en allò que és simple, allò diví en allò que no és sinó massa humà, aquest és l’art de la encarnació del nostre Déu, el secret de la seva revelació”, com va escriure Drewermann en el seu comentari a l’evangeli de Marc. Estem convidats a fer aquesta presa de consciència en els diferents aspectes de la nostra vida.

La vida espiritual laica (II)

Una proposta de principis generals per a una vida espiritual laica:

Atrevir-se a creure que els batejats estem habitats per l’Esperit vivent i vivificant

Hi ha una pregunta que ja fa temps em faig: on puc trobar més a Déu i la seva presència, en el cor dels humans o damunt dels altars de les esglésies?

La vida espiritual laica (I)

En la tradició espiritual de la qual en som hereus, hi ha una separació entre el que és sagrat, religiós, espiritual i el que és profà. La consigna de base per al camí espiritual: la rivalitat entre l’atenció vers Déu i l’atenció vers el “món”. Cal pensar Déu el més explícitament possible. El claustre constitueix l’ideal de la vida cristiana; només els monjos i les monges viuen vertaderament la radicalitat de l’evangeli. La vida laica està feta de conflictes perpetus. Hom es malfia dels desigs humans de plenitud, d’obertura. Les conseqüències d’aquest model exclusiu han estat ben formulades per Pierre Teilhard de Chardin en el seu llibre El medio divino:

Comenius avui

Comenius (1592-1670), estrany filòsof del segle de la Il·lustració. Incomprès, perseguit, exiliat durant la major part de la seva vida, va construir una obra fonamental sobre l’educació com a camí d’humanitat i fonament d’una societat democràtica. Si avui dia pot interpel·lar-nos, és perquè aquesta doble tasca, la d’esdevenir humà i fonamentar la democràcia, ha esdevingut més que mai cabdal, en una època on regna indiscutiblement la tècnica i el mercat: un camp de batalla on triomfen els poderosos i jauen els vençuts.

El decreixement: una utopia? (III)

Podem identificar els mitjans d’acció necessaris per a una transició social vers un estil de vida sostenible a llarg termini? Els objectors de creixement semblen compartir una crítica radical a la societat actual i tenen diferents idees per a l’organització ecològica solidària, tanmateix, els mitjans polítics per a aquesta transició encara no troben les condicions per a tal realització, tot i la crisi. És per això que sempre hi ha debat sobre els mitjans.